El bloc de la Camats

2012-01-25T17:11:00.004Z

Des de mitjans de gener fins a mitjans de febrer al Parlament es debat la llei de pressuposotos i la llei de mesures fiscals que l'acompanya.

Ara ho fem a córrer cuita, després de funcionar amb pressupost prorrogat, el govern de CiU diu que convé no retardar la presentació del pressupost, ara hi ha pressa, però hi ha les mateixes incerteses que abans del 20N.

CiU ha supeditat els pressupostos als seus interessos electorals.

El pressupost del 2012 demostra que les mesures “extraordinàries” del 2011 ja no ho són tant. Ara ja es repeteixen. Han passat a ser ordinàries. Són el full de ruta (la carta de navegació de Mas)

El rebuig als pressupostos de Mas es poden fonamentar en els Principis del mateix text:

Austeritat: retallades per reduir el dèficit. Ni una menció amb que també hi ha equilibri pressupostari si s’augmenten els ingressos. Quan per fi reconeixen que cal augmentar ingressos ho fan tard i malament. Tard perquè s’ha perdut un any (fa un any era anatema parlar de pujar impostos) i malament perquè enlloc de gravar la riquesa o el patrimoni s’apugen les taxes dels serveis públics (impost de la malaltia, preu del transport públic)

Despesa social: retallada. Deixant més sol a qui pitjor ho passa i només cal veure com es redueixen o eliminen beques, ajuts al lloguer, desmuntatge de la RMI...)
Credibilitat: “persistir en el rigor i la seriositat” diu el Govern: Decret 3/2011 retirat en part, manca de tresoreria, pagament ajornat de la paga extra a funcionaris, escàndol cartes del PIRMI. . . demostren que és un govern poc seriós i rigorós.

Coresponsabilitat: parla de l’Estat però oblida totalment als ajuntaments, a qui CiU està obligant a endeutar-se i a qui deu gairebé més de 1000 milions en serveis que els ajuntaments ja han prestat.
Palanca de la recuperació econòmica: no hi ha accés al crèdit, ni inversió en educació o recerca, ni creació ocupació pública o en sectors estratègics ...

Això sí, del braç de les mesures, dels acords amb el PP (pressupost del 2011, del 2012, decret de la reforma fiscal del govern de l’Estat...) que és on hi ha coincidència de debò.

Sense deixar que la mort abans de néixer del pacte fiscal, l’expulsió de la Generalitat de l’aeroport de El Prat o l’impagament de la DAIII espatlli l’idil•li que ja és un festeig en tota regla entre CiU i PP.

Balanç del balanç de Mas

2012-01-03T17:31:00.001Z

PROU EXCUSES

CiU fa 12 mesos que governa. No pot parlar de la imposició de les polítiques de la UE, quan ell les comparteix. Té alternatives a les decisions de Merkel o les accepta acríticament perquè les comparteix? Parla del tripartit, però ell ja ha presentat dos pressupostos en el Parlament. I parla del Govern espanyol, però qui hi governa és el seu principal soci a Catalunya, el PP, amb qui comparteix política econòmica i model de societat.

La política de Mas en el darrer any ha convertit el govern de la Generalitat en el principal destructor de llocs de treball, públics i privats i sobretot en el principal generador d’atur i de desesperança. Recepta austeritat per tots però garanteix privilegis per les grans fortunes, l’especulació o la contaminació.

El mètode Mas per encarar la crisi no funciona. El president explica que té un rumb, però la realitat és que no sap on va:

La seva política de retallades és injusta, perquè recau en treballadors i usuaris dels serveis públics i ineficaç perquè genera atur i deprimeix l’economia i el consum. Però ara la seva política d’ingressos també és injusta perquè castiga els usuaris dels serveis públics oblidant els esforços dels que més tenen (bitllet de bus i metro, impost de la malaltia o taxes universitàries) i ineficaç perquè no permet revertir la situació.

DIALÈG?

Mas és el president del conflicte i no del diàleg. Com explica que totes les lleis que ha presentat el seu govern sigui per urgència o lectura única. És exemple de diàleg el que han fet amb les lleis òmnibus? El seu Govern té més de 6 mobilitzacions en contra, cada dia. Des dels pares i mares de la Marea groga per protestar contra la política educativa, les dimissions de la gent de la cultura, les manifestacions de metges o cossos de seguretat, el tancament d’usuaris en centres de salut...

Però sobretot Mas és el president del conflicte entre el que és públic i privat. I ell sempre escull i es decanta pel privat. El darrer exemple en tenim en el president de l’ICS, un dels principals representants de la patronal sanitària.

BALANÇ: SUSPENS

Com pot el President de la Generalitat fer un balanç positiu del darrer any? A quina Catalunya viu? Com pot està satisfet? El seu és un govern suspès, i ho és per la pròpia ciutadania.
El govern que ha estat el principal generador d’atur i que ha portat a l’incipient Estat del Benestar al col•lapse.

Avui a Catalunya hi ha més gent que pateix que fa un any, però sobretot hi ha més gent que no se sent ni recolzada, ni entesa, ni il•lusionada pels seu govern. I més gent que se sent enganyada per un Govern que espera que passin les eleccions per ensenyar les seves decisions.

PREOCUPADA

Em preocupa sentir el President del meu país dient que no hi ha alternatives. Perquè econòmicament és mentida i políticament és perillós.

Nacionalment és frustrant, que digui que no hi ha alternatives, quan enarbora la bandera del pacte fiscal però el seu principal soci és el PP més anti-català de la història.

Socialment és desesperançador, que digui que no hi ha alternatives, i s’adreça a més de 600.000 persones que no tenen feina o a 300.000 catalans i catalanes que es quedaran sense cap mena de frustració durant el 2012.

Però sobretot,

Econòmicament és mentida que digui que no hi ha alternatives, quan la seva política de retallades i d’ingressos és ideològica, ja que carrega el cost de la crisi en les classes populars i els serveis públics però blinda els privilegis de l’especulació, el món financer o les grans fortunes.

Políticament és perillós que el president de la Generalitat digui que no hi ha alternatives, i titlli de mentider o demagògic qui té un model econòmic o social diferent al seu. Hi ha alternatives perquè ideologies diferents que defensen interessos contraposats.

LA NOSTRA FEINA

Per tot això li diem clarament al Molt Honorable President, que els homes i les dones d’icv-euia també tenim una responsabilitat des de la nostra feina d’oposició, amb el país i la seva gent.

Responsabilitat amb la gent que se sent frustrada, enrabiada i enganyada per un govern que no els diu tota la veritat i que sobretot no hi ha res a fer.

Responsabilitat en ser el millor front anti-retallades contra aquest Govern

I sobretot responsabilitat en presentar alternatives. Com ho hem fet presentant un Pla d’ingressos pels nous pressupostos que permetria recaptar més de 2000 milions d’euros a partir de la lluita contra el frau fiscal, una taxa a l’activitat nuclear o un impost a la riquesa i les activitats financeres.

La nostra responsabilitat també és, per mèrits propis i desídia de la resta, ser la millor alternativa a aquesta majoria de Govern, que no ho és al carrer.

Un any i endarrere

2011-12-27T18:09:00.002Z

Fa un any li dèiem a Artur Mas, després de conèixer les seves primeres decisions, que semblava més un govern del desfer que del fer. En aquests dotze mesos en el Parlament hem vist aprovar 11 lleis: 6 per lectura única, és a dir un tràmit únic i que han servit per “desaprovar” coses aprovades l’any anterior, com l’entrada en vigor de les Vegueries o un part del Consell de governs locals. Les altres 4 per tràmit d’urgència, incloses les 3 òmnibus o lleis de l’abús, que han suposat al Govern bàsicament una feina de bisturí per anar triant de cada llei aprovada en els darrers anys allò que més molestava als “amics” del Govern (des d’obrir l’accés al medi natural a les motos, a desmantellar l’ICS per privatitzar-lo). Significatiu és que pràcticament la única llei que no es toca sigui la Llei d’Educació de Catalunya (ja se la van fer a mida). I finalment, la única Llei per via ordinària, els pressupostos del 2011, aprovats al juliol.
Però a fe de Déu, que deia la meva àvia, que quan s’ha posat a desfer, ho ha fet del tot: han eradicat la 6a hora de l’escola pública i tot el que pogués resultar del Pacte Nacional per l’Educació: especialment les obligacions i suport per a que totes les escoles sufragades amb diners públics atenguin la diversitat (sigui immigració o sigui diferència), han acabat amb espais de co-decisió o participació ciutadana, per exemple a Cultura; amb la retirada del finançament de la Generalitat afecten el model de llars d’infants i escoles de música,
I és que amb l’excusa de la crisi i la manca d’ingressos de la Generalitat, el Govern de Mas ha trobat l’argument ideal per fer allò que ara Rajoy farà en castellà: desmantellar l’Estat del Benestar i vendre’s les parts amb les que es pot fer negoci al millor postor.
Han començat amb el més fàcil: vendre’s immobles, però el seu model de serveis públics, a falta que ens ho expliqui clarament (i mira que li hem demanat) és desmantellar la sanitat pública i convidar-nos a subscriure una mútua, afeblir l’oferta d’educació pública (sigui el 0-3, l’escola o desinvertint en universitats) o convertir l’atenció a les persones vulnerables (sigui la pobresa o sigui la gent gran) en assistència i caritat enlloc de ser un dret.
Davant la situació econòmica que és greu, certament, la seva és una opció. Retallo i confio en el mercat, que de la crisi ja ens hi trauran.
Per tant és fals, FALS, que no es pugui fer res més. La prova més evident està en els ingressos. Fa un any els que gosàvem proposar que calia pujar impostos o augmentar ingressos de la Generalitat érem titllats gairebé d’antipatriotes! Mas va entrar a Palau ELIMINANT l’Impost de successions. Un any després, puja les taxes universitàries, el preu del transport públic, afegeix un impost a la benzina, posa una taxa turística i s’inventa un impost de la malaltia (haver de pagar per recepta fa pagar més qui està més malalt). Amb certa autoritat li podem dir que fa tard (un any) i a sobre s’equivoca de direcció. No ens calen més impostos indirectes i gravar als usuaris dels serveis públics, ens cal més fiscalitat a la riquesa (on ha quedat el seu anunci del debat de política general) als que contaminen (perquè no un impost com a Castella- La Manxa a la producció nuclear) o a les grans fortunes (ara és el moment de recuperar l’impost de successions) o sobretot d’intensificar la LLUITA CONTRA EL FRAU.
La seva ja no és només una manera injusta d’encarar la crisi, un any després també podem confirmar que és un ineficaç. Els bons patriòtics de Mas-Colell o el deute públic de la Generalitat han tingut igual o pitjor sortida que els bons i el deute que havia de col•locar el Conseller Castells, tot i que el dèficit aleshores era superior.

Aquest any sí que ens ha deixat dues evidències clares.
La primera que aquest NO ÉS EL GOVERN DELS MILLORS. Sinó dels que improvisen i espanten, dels que sobre la marxa pretenen convertir la indignació en por. Com han fet amb la gent que té dret a cobrar una RMI i ja no la cobra, com els treballadors públics que han acabat capitalitzant amb el seu sou a la Generalitat, com els desallotjats de Plaça Catalunya a qui anaven a “netejar”...
I la segona, que aquest Govern té una capacitat il•limitada de crispar i generar conflicte. A Catalunya hi ha més de sis mobilitzacions diàries: d’usuaris de serveis públics, de pares i mares reclamant una escola, de treballadors i professionals dels serveis públics tallant el carrer...
Potser per tot plegat és la primera vegada que el Govern suspèn davant de la ciutadania, perquè ara estem pitjor que fa un any i aquest govern no ens ha fet perdre un any, ens ha fet anar endarrere.

2011-11-22T17:24:00.002Z

Davant la proposta de Mas de noves retallades, cal deixar ben clar que:

1. L’anunci de Mas és un frau democràtic

Perquè arriba dos dies després de les eleccions. Mas ha amagat en campanya que el que realment pensava fer el seu Govern i perquè el mateix dia, en el Parlament CiU amb PP i PSC acorden no portar les conclusions de la comissió del pacte fiscal al Ple.
Les retallades arriben, el Pacte Fiscal s’esfuma.

2. La crisi se n’anirà, les retallades es queden

És fals que les retallades siguin “el que cal en aquest moment” com diu Mas. Són reformes estructurals fruit de la seva ideologia i model d’Estat del Benestar. La crisi anirà passant les retalles es queden: la 6a hora no es tornarà a l’escola pública, la privatització de l’ICS serà irreversible, com el model d’assistència sanitària o la venda de patrimoni de la Generalitat.

3. Paguen els de sempre. Als altres no els toca ningú

On està l’Impost de la Riquesa que Mas va anunciar a bombo i plateret en el debat de política general, al mes de setembre? On són els sacrificis o esforços per les rendes més altes? ICV-EUiA hem fet propostes per augmentar ingressos gravant l’energia nuclear, els bancs o les grans fortunes.
L’únic que anuncia és mantenir el tram més alt d’IRPF (49%) que ja va fixar el Govern tripartit.

En canvi s’atreveix amb els treballadors públics a qui retalla de nou els sous i s’atreveix amb la gent que rep prestacions de subsistència, com la PIRMI.

4. L’herència del Tripartit és cohesió social

Mas parla que “l’excés és molt gran” i cal “purgar-lo”

L’herència que va rebre fa un any és un Govern amb un dèficit equiparable al dels països de l’entorn (o els Lands alemanys) i un país amb cohesió social.
Al cap d’un any amaga que el problema no és el volum del dèficit sinó l’especulació que se’n fa en el mercat internacional i alhora la gent ja admet que estem pitjor que fa un any.

Tant poc “excessiu” és el que el Govern anterior gastava, que quan Mas ha entrat a retallar ha hagut de començar pel que és bàsic perquè no hi havia res superflu per deixar de fer: 6a hora, llistes d’espera, metges d’urgències, salaris públics...

5. Mas oblida els que pateixen

Cap de les mesures anunciades per Mas van adreçades a la gent que pateix la crisi més durament. Les persones sense feina, les que perden la casa... al contrari, encara reben més amb l’al•lusió al frau de la Pirmi o l’estigmatització de les persones aturades per part del Conseller Mena.

6. Renuncia a sortir de la crisi, només planteja pal•liar els efectes econòmics

Cap de les mesures anunciades per Mas van adreçades a reactivar l’economia: millorar l’accés al crèdit, incentivar el consum, fomentar canvis en el model productiu per modernitzar l’economia, reduir la dependència energètica, fomentar nous sectors productius basats en la sostenibilitat, millorar la formació de les persones en atur...

I finalment, què pensem fer?

ICV-EUiA ni callar ni deixar-lo fer:

1. Denunciar la intenció ideològica de les retallades i les conseqüències per l’economia catalana i per la població.

2. Recolzar i acompanyar les principals víctimes i afectats de les mesures i polítiques del Govern. Polititzant el conflicte sectorial, les retallades concretes, ja que no són mesures de cirurgia pressupostària, són mesures ideològiques per canviar el model d’Estat del Benestar.

3. Combatre aquestes mesures amb propostes alternatives. De més ingressos per la via d’una fiscalitat justa i verda i per la via d’una reducció de despesa amb criteri social i una austeritat que no afecti la cohesió social.

4. Emplaçar aquelles forces socials i polítiques (parlamentàries o no) que des de l’esquerra estiguin disposades a combatre les propostes de l’actual Govern de la Generalitat. Al Parlament i al carrer.

Fins quan?

2011-10-07T09:42:00.002+01:00

Els darrers dies s’ha intensificat l’estratègia de la por del Govern Mas.

No satisfets d’aplicar implacablement una “espiral diabòlica” de retallades-depressió de l’economia i atur- augment del dèficit-més retallades, que els ha convertit ja en un exemple mundial de “fanàtics del dolor” (http://www.elpais.com/articulo/economia/austeridad/falla/elpepieco/20110524elpepieco_1/Tesveure article Paul Krugman, 7/10/2011). Ara a més a més, han decidit intensificar l’estratègia de la por.

Dia sí, dia també Mas o algun dels seus Consellers amenacen un col•lectiu o un servei com el proper objectiu de les retallades.

Ja n’hi ha prou. Que surti d’una vegada per totes el President i expliqui quin és el límit del seu model d’Estat del Benestar. No ens diu que el retalla per protegir-lo? Doncs quin és el límit? Quina és la mida? Què és prescindible i què sobrer segons ell, amb o sense crisi. Perquè la crisi acabarà però les seves retallades es queden.

Al Parlament en Joan Herrera ja li ha demanat: un debat monogràfic perquè el Govern doni el seu límit de les retallades sense amagar-se cada dia a darrere d’una nova retallada o una nova amenaça i una consulta ciutadana per saber realment què vol la gent: si retallades o pujar ingressos, si redistribuir o retallar.

Fins quan?

Resposta a la carta d'una persona indignada

2011-06-14T16:55:00.002+01:00

Benvolguda persona indignada,

Estic d'acord amb la diagnosi que fas. La majoria del Parlament té força suficient per aprovar els pressupostos de les retallades i la llei òmnibus que mercantilitza serveis i treu controls al mercat.

Jo, com a diputada al Parlament, escollida com a tal, aniré el dia 15 a votar en contra d'aquests pressupostos. I aniré a fer-ho amb els arguments d’una esmena a la totalitat, de rebuig frontal que hem presetnat. Amb propostes alternatives, perquè és fals que retallar sigui la única alternativa. Es poden augmentar ingressos (aprovar un impost sobre els grans patrimonis, un impost sobre l’energia nuclear, no eliminar l’impost de successions...) i reduir despesa per altres bandes (despesa farmacèutica, concerts a escoles d’èlit que separen nens de nenes...). I el dia següent, el dia 16 votarem contra de la llei de mesures fiscals i financeres, igual que al juliol ho farem en contra de la llei òmnibus.

Es pot expressar el rebuig a aquestes polítiques de diferents maneres. Es pot fer des de les mobilitzacions d’una ciutadania que indignada rebutja les retallades, però també des del Parlament, on tenim raons i arguments suficients per votar en un sentit contrari a aquests pressupostos. Si no s'haguessin presentat les esmenes a la totalitat els pressupostos s'aprovarien sense pràcticament debat. Segurament és el vot durant els pressupostos la manera de retratar els interessos de cadascú.

Després de mirar cap a Itàlia amb preocupació tant de temps, avui hi mirem esperançats. A Itàlia han demostrat que la mobilització ciutadana, la participació massiva en unes eleccions i la iniciativa política dels partits que han portat els referèndums a consulta ha permès canviar les coses. La política, i l'aliança de la política al carrer i a les institucions ha permès dir NO a l'energia nuclear (i ja és el segon país del G8 que ho diu) dir NO a la privatització de l'aigua (i aquest debat ja planeja a Catalunya) i exigir que els polítics corruptes siguin jutjats.

A Catalunya, demà discutirem els pressupostos perquè alguns, entre ells nosaltres, hem presentat una esmena a la totalitat. El Grup de CiU (62 diputats) que dóna suport al Govern i el Grup del Partit Popular (18 diputats) que ja ha anunciat que l'ajudarà a rebutjar les esmenes a la totalitat, sumen 80 vots. És una majoria més que suficient (68 és la majoria) i per suposat també el quòrum necessari. I és en aquest marc on alguns volem que s’escolti la nostra veu d’oposició que evidencia que hi ha altres camins.

Jo pertanyo a un grup parlamentari de 5 diputats i 5 diputades i tots 10 ens hi oposarem. Sé que no n'hi haurà prou amb els nostres vots però també creiem que en un moment en que s’aproven polítiques de retallades cal omplir tots els espais per plantejar alternatives i dir que no són inevitables les seves polítiques.

Potser ens tenen on volien, a la trinxera, però des d'allà o des d'on sigui no deixarem de denunciar-ho. Espero, des d’aquest plantejament, poder compartir algunes lluites plegats.

Dolors Camats, també diputada

Senyor/a diputat/diputada,
Em dirigeixo a vostè per manifestar el següent:
Un dels motius que han fet esclatar el moviment de les acampades arreu del territori són les retallades socials que s'estan produint. No és l'únic. Persones de tot tipus (joves, estudiants, treballadores, a l’atur, pensionistes, immigrades…) fa molt que vivim la precarietat i la falta de democràcia en les nostres vides. En silenci hem acumulat, durant molt de temps, infinitud de motius que han fet créixer la nostra indignació.
Ara, per fi, hem trencat el silenci i ens hem atrevit a parlar. I ho hem fet al carrer, sense violència però cridant d’indignació, no podia ser d'altra manera, era massa el que estàvem aguantant.
Aquest crits no apareixen ara per casualitat. S'està destruint el ja insuficient estat del benestar que teníem. Els darrers mesos hem vist amb incredulitat com es tancaven serveis d'urgències o quiròfans als hospitals. Els plans d'austeritat tindran greus conseqüències per una gran part de la població i l’excusa del dèficit no ens serveix quan s'han donat milers de milions als bancs i les caixes i s’ha eliminat l'impost de successions.
Davant els pressupostos que es volen aprovar aquest juny al Parlament de Catalunya, la nostra reacció no és només d'indignació, sinó d'alarma: d'ara en endavant la vida dels sectors socials que menys tenim serà molt més difícil. Mentre l'atur es manté en xifres històriques s'aprimen els pressupostos pels serveis socials. Ens sembla inconcebible. La llei Òmnibus dona barra lliure al mercat. Ens havien dit que vivíem en democràcia, que els que prenien les decisions eren els que tots votàvem. Resulta que no, que les decisions les prenen els mercats.
Per tot això, multitud de moviments socials ens presentarem el dia 15 de juny al parc de la Ciutadella amb la intenció d'aturar el Parlament per a aturar les retallades: farem una cadena humana per evitar que les retallades entrin al Parlament. Però el seu grup parlamentari també pot actuar. Segons l'article 80 del vostre reglament no es podrà prendre cap acord si no hi ha suficient quòrum a l'hemicicle. És per això que demanem al vostre grup parlamentari que aquell dia no es presenti a la sessió parlamentaria i boicotegi les retallades. Més enllà de sigles i pactes, us demanem individualment a cada un dels diputats, si són conscients del que suposaran les retallades per la majoria de la població, aquell dia no aneu al Parlament. Si veniu i ens trobeu a les portes, gireu cua o afegiu-vos a nosaltres.
Entenem que les eleccions i el vot no poden ser un xec en blanc per actuar en contra la població. El 15 de maig vam sortir als carrers demanant una democràcia real. Encara la volem. En un dia 135 persones poden hipotecar la nostra vida durant anys. No ho permetrem!
Una persona indignada

L'herència del tripartit

2011-05-17T18:10:00.002+01:00

L’herència del tripartit és déficit per invertir en cohesió, SÍ. Un país cohesionat tot i haver crescut 1'5 milions d'habitants en menys de 10 anys. Cohesíó i no pas una obsessió per aixugar el déficit en un any i després privatitzar serveis.
L’herència tripartita és un país que ha escolaritzat 150.000 nous alumnes en menys de 10 anys i majoritàriament a l’escola pública, augmentant els recursos per mestres i famílies i una hora més l’escolarització.
L’herència tripartita és un Govern que va pujar l’IRPF als sous de més de 125.000 euros/any per compensar la caiguda dels ingressos, el principal motiu del déficit públic.
L’herència del tripartit és no eliminar l’impost de successions.
L’herència del tripartit és tenir un centre de salut a menys de 10 minuts de casa.
L’herència del tripartit és acabar amb els trasvassaments i els abocadors.
L’herència del tripartit és rescatar de l’òblit municipis petits de tot Catalunya, que per primer cop rebien atenció de la Generalitat (infraestructures d'aigua, TIC, viàries...)
L’herència del triparit ha estat evitar la pinça PSOE-CiU a Catalunya, que a l’Estat ha portat a rebaixes i regals fiscals a les rendes més altes (eliminació de l’impost de patrimoni…)
...

Si no es veuen capaços de governar, que pleguin!

Consultada

2011-04-12T08:00:00.002+01:00

Encantada (i envaïda) de rebre via tuiter, facebook i mail les consideracions amables (i no tant) d'independentistes preocupats pel sentit del meu vot el diumenge (en blanc) permeteu que faci unes breus consideracions per anar passant a parlar d'altres temes, espero, en els propers dies: 1. creia que era una consulta lliure i oberta a que tothom votés el que volia, dedueixo que anava equivocada i només es podia votar sí. Potser caldria pensar en que si alguna vegada la consulta va de debò la possibilitat de que surti NO és real. De fet al Canadà ha passat dues vegades. 2. em sorprèn que cap de vosaltres hagi fet referència als 1.200.000 barcelonins que no van dir res. I que estan (en part) al darrere quan dic coses com: cohesió, trencar el país, gent que no se sent cridada... 3. es nota que tots heu pensat molt en el Federalisme. De fet heu detallat les dificultats i problemes que té una opció federal, la més important, certament, la posició del govern espanyol. Aquest i qualsevol, sobre Catalunya i el seu autogovern. Em sorprèn que no veieu les mateixies dificultats (pel cap baix) en un procés d'independència, que entenc que també implica una negociació amb l'Estat. Com han admès a Canadà també, per exemple. 3. us agraeixo els comentaris (de debò) perquè de tot se n'aprèn i fa pensar. Aquests dies, molt, ja us dic.

100 dies i seguim...

2011-04-05T07:49:00.004+01:00

El balanç dels primers 100 dies de Mas és certament preocupant, tot i que en alguns aspectes ja ens ho podíem esperar. El que més sorprèn d’aquest primer període però és el nivell d’improvisació del govern “dels millors.” Sabem tot el que el Govern pensa desfer i aturar: equipaments com hospitals i escoles, comissaries o parades de metro. Ha eliminat la setmana blanca, el programa en contra de la violència de gènere o el codi d’ètica del Mossos i el límit de 6 mesos per les llistes d’espera. I sobre els 80k/h ara sí, ara no. Sabem que amb l’atur incessant, amb la sangria de llocs de treball i sent la creació d’ocupació una necessitat, la proposta del Govern és fer un ERE a la sanitat (ja no es renoven contractes als metges i infermeres, ja es tanquen llits i plantes als hospitals) i és pensar com treure’s de sobre 5000 mestres o assumir que la repatriació de Derbi, de Yamaha... és inevitable. Sabem que la retallada en els serveis públics té víctimes però també te ideologia: els concerts a les escoles d’èlit s’amplien (no les ajudes a les escoles concertades que han fet l’esforç d’escolaritzar alumnes amb més necessitats) que la despesa farmacèutica no es pensa tocar o que hi ha prou bossa per eliminar l’impost de successions. Sembla com si CiU hagués descobert la crisi quan va entrar al Palau de la Generalitat. On era durant els plens monogràfics, les cimera de l’Acord estratègic, l’aprovació de mesures d’austeritat per part del govern català abans de les eleccions? Doncs fent demagògia. On era quan el PSOE feia rebaixes fiscals a les rendes més altes o eliminava l’impost de patrimoni? Doncs regalant els seus vots per tirar endavant les rebaixes i aplaudint. I ara es queixen de que la bossa de les finances públiques és petita? Que l’Estat no els paga? I qui ha ajudat a fer petita la bossa? Però a més a més hi ha una part que entristeix profundament. I és que un partit que parla tant de nació hagi convertit la Generalitat en un Govern regional, que discuteix de temes regionals. És capaç aquest Govern i el Parlament d’afrontar un debat sobre l’energia nuclear? “no toca” ens diuen. Sobre les alternatives a la dependència del petroli? “no toca” Sobre el model d’Estat de Benestar que volem o som capaços de construir? “no toca”. Apa doncs, anem parlant de que Madrid ens roba fins a les eleccions generals i allí ja veurem qui guanya i com, i que més podem pescar.... per allò del peix al cove.

Declaració Institucional del Parlament

2011-02-10T12:30:00.002Z

Des del GP d'ICV-EUiA he impulsat una declaració institucional sobre les mobilitzacions i els processos engegats a Tunísia i Egipte. Aquest és el text consensuat amb tots els grups parlamentaris.

DECLARACIÓ INSTITUCIONAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA

Les darreres setmanes s’estan produint mobilitzacions populars a favor de la democràcia en països amb règims autocràtics com Tunísia, Egipte, Algèria, Jordània o el Iemen.
Unes mobilitzacions que estan portant l’esperança a aquests països i d’altres del seu entorn, d’obrir un nou capítol de la seva història caracteritzat per l’establiment de veritables règims democràtics i el desig d’una vida digna. Sens dubte el seu millor horitzó seria l’extensió i consolidació d’un veritable canvi polític que els garantís plenament la democràcia i els drets humans com a millor via pel desenvolupament econòmic i la justícia social.
La situació actual encara és plena d’incerteses, amb riscos d’involució, de repressió o de sortides autoritàries sota noves formes.
D’altra part, també es posa de manifest la necessitat que els governs i les institucions de la U.E. adoptin un compromís més decidit amb el procés de diàleg i cooperació euromediterrani.
Atès que Catalunya sempre ha estat un país solidari amb els pobles que lluiten per les llibertats, amb una clara vocació de projecció exterior i compromès amb la cooperació i el desenvolupament dels països de la riba sud del mediterrani, com es posa de manifest en el fet que Barcelona sigui la seu de la Secretaria de la Unió per al Mediterrani.
El Parlament de Catalunya manifesta:
El suport a les mobilitzacions populars pacífiques que estan tenint lloc en aquests dies a Tunísia, Egipte, Algèria, Jordània i el Iemen i que tenen per objectiu impulsar processos de democratització política i enfortiment dels drets humans, les llibertats, el progrés econòmic i la justícia social.

La necessitat de que totes les instàncies de govern i en especial la Unió europea,

a. Es pronunciïn de forma clara i actuïn conseqüentment en favor del canvi democràtic i de la defensa dels drets humans en aquests països, incloent la llibertat religiosa i els drets de les minories.
b. Exerceixin les accions diplomàtiques pertinents davant els governs d’aquests països per tal que es posi fi a les accions repressives sobre la seva població i no fomentin els enfrontaments violents.
c. Reactivin i reforcin la Unió pel Mediterrani com a instrument del procés de diàleg i cooperació.
d. Vetllin per la seguretat i la llibertat d'actuació dels periodistes i informadors que estan realitzant la seva activitat professional cobrint els processos que es viuen en aquests països, entre els que s’hi troben professionals catalans.

Per últim, referma el compromís de la cooperació i de l’acció exterior de Catalunya amb els països de la riba sud del Mediterrani que estan impulsant el procés de canvi democràtic.

Avui és un dia trist

2011-01-21T11:00:00.002Z

Acaba de fer-se pública la mort del Director de l’Oficina Antifrau de Catalunya.
David Martínez Madero va inaugurar aquesta Oficina com a director. N’ha estat el primer i hi ha estat massa poc temps, però la seva categoria, implicació, independència, rigor i compromís públic seran un exemple i un model, més tenint en compte que la figura de l’Oficina va néixer tant contestada.
En les poques ocasions en les que vaig tenir ocasió de parlar amb ell, certament era un home que brollava activitat i compromís. No l’espantava ni el volum ni la importància de la feina, com va deixar clar i tot i que es posava al davant sense amagar-se, també sabia comptar amb el seu equip.
És d’aquella gent que treballa amb capacitat i passió, amb cap i cor. I el cor ha dit prou.

Avui és un dia trist.

Avui comencem de nou

2010-11-30T22:06:00.004Z

Ja tenim resultats. I no m’agraden. Però toca acceptar-ho i treballar-hi. És l’escenari polític en el que haurem de decidir en els propers 4 anys a Catalunya i la majoria ha volgut que sigui un escenari on la dreta catalana pot decidir àmpliament.

És un resultat que ens acosta més al que passa a Europa, on la socialdemocràcia cau en les eleccions i en els governs, sense capacitat de ser alternativa al liberalisme pre-crisi i post-crisi, ni amb voluntat de tenir propostes o idees diferents. On l’extrema esquerra es queda al marge de les institucions volent, o sense voler. On la combinació de dificultats econòmiques i immigració només fa créixer l’extrema dreta i el racisme. Un context on l’esquerra verda sembla que té encara marge per créixer, però on és encara massa tendre. On som encara massa petits.

És també un resultat que ens acosta al que passa a Espanya, on la corrupció sembla una manera normal i acceptada de fer de certa classe política, i no passa res. On ficar la ma a la caixa no es castiga electoralment, sinó que es premia amb àmplies majories “perquè les urnes parlen pels jutges” per alguns. I on l’ambigüitat es premia més que la coherència.

És un resultat que no ens permetrà fer política al Parlament. Perquè hi ha una majoria quasi absoluta, però també perquè haurem de conviure amb histrionisme i partits monotemàtics que reben i rebran la pluriatenció-mediàtica.

La política catalana es tornarà a fer a Moncloa, per això estan tant tranquils des del diumenge a la nit. Allí negociaran el que convingui més, al partit del govern o al del Gobierno (hi hagi qui hagi a Moncloa) i no pas al país.

Però aviso. Es pot pretendre condemnar-nos a la irrellevància periodística, però no política. Els 5 diputats i les 5 diputades d’ICV-EUiA ens farem pesats parlant de pobresa, de justícia social i d’educació per tothom. Proposant iniciatives de canvi de model productiu lligat a la lluita contra el canvi climàtic, lligat a l’èmfasi de les renovables o de l’agricultura ecològica. Batallarem perquè l'Estatut no quedi aparcat, ni la reivindicació d'una nova relació amb Espanya, més de tu a tu. Farem política, ens escoltin o no.

Segur que hem de treure lliçons dels resultats electorals. De ben segur hi ha gent a la que hem decebut, hi ha coses que no hem fet bé i probablement hi ha una feina que hem de recuperar, i és que l’esquerra no pot treballar aïlladament, cadascú en la seva parcel·la social, cultural o institucional. Des dels partits i des de la pluralitat de moviments que podem coincidir. O som capaços de teixir aliances, respectant l’espai de cadascú però lluitant plegats per objectius comuns, o aquesta vegada ens passen per sobre. O entenem que podem ser diferents i plurals però sumar, que podem no tenir les mateixes estratègies però sí objectius comuns, o trigarem a tornar a tenir oportunitat de transformar i millorar el país com hem fet els darrers anys.

Avui comencem de nou.

Es pot dir més alt però no millor, gràcies Joan Margarit

2010-09-28T17:43:00.004+01:00

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d’eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general. És morir lliure.
Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d’amor, la llibertat.

JOAN MARGARIT

Intenstitat fins el darrer dia

2010-07-29T15:32:00.001+01:00

No us puc negar que aquest mes de juliol ha estat molt llarg. Molt llarg i molt intens.

Probablement he viscut dels millor i dels pitjors moments de la meva vida parlamentària. I ho explico.

Dels pitjors arran de la comissió d’investigació del cas Palau. Els que heu anat seguint una mica les intervencions, les sessions... us ho podeu imaginar. Dia rere dia, amb una compareixença o amb un document arribat des dels actuals gestors de l’Orfeó, amb un CD còpia dels ordinadors del Palau... Hem anat posant evidències en allò que podien ser sospites.

Estem davant del cas de corrupció més evident de la nostra democràcia. Més de 35 milions d’euros (uns 5.840 milions de pessetes) que suposadament s’invertien en el Palau de la Música, que durant anys havien d’estar dedicats a la cultura catalana i que s’han fos. I en gran part, sabem on i com han anat a parar. Estan en mans de Millet i Montull i han servit per eixugar els deutes del Partit per la Independència de Colom, per pagar a la Fundació de Convergència o per pagar a empreses que mai han treballat pel Palau i que es dediquen, entre altres coses, a organitzar actes electorals i a enviar propaganda electoral, per CiU.

Fa molta ràbia. Jo vull fer política sense que sembli que tothom és igual. Sense la sospita de que el que fan uns, ho fan tots. Avui hem pogut aprovar al Parlament resolucions en la línia de disposar de més control, de més garanties pel diner públic... però la millor de les garanties, tal i com diu el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya al final del seu informe, és l’honestedat del servidor públic.

Tot el material de la comissió, tot, anirà al jutjat i a Fiscalia, la comissió ja ha fet tot el que estava a les seves mans.

Per contra, aquests darrers dies també hem viscut un dia màgic. L’aprovació de la ILP per abolir els braus a Catalunya. És una gran notícia per moltes raons però jo en poso en valor dues.

Una. Aquesta és la primera ILP que s’aprova al Parlament amb la nova llei, des de que es permet als promotors intervenir i decidir en el tràmit parlamentari. Sovint s’acusa al Parlament i les institucions de no escoltar la gent, de no entendre la ciutadania... doncs bé, aquesta vegada, la petició de la gent ha entrat al Parlament, ha parlat i ha convençut. En un exercici de desplegament d’arguments digne de les millors democràcies, tant per uns com per altres. I en un exercici de democràcia i llibertat.

I dues. Prohibir torturar un animal no és restringir cap llibertat, és fer-nos millors com a país. Puc entendre la gent que és aficionada als Toros, no ho comparteixo, però entenc que es sentin dolguts. Però haurien d’entendre, que eradicar el maltractament animal com a espectacle forma part d’allò que ja ens defineix com a societat. Sovint es parla de fenòmens que il•lustren els valors d’una societat, a Catalunya exhibim els Castellers, el top en les donacions d’òrgans o en les adopcions internacionals, per definir el caràcter de la societat catalana actual. Ara podem mostrar també que hem estat capaços de senyalar el camí en una actitud, que com deia Gandhi, ens fa més civilitzats.

Gandhi: La grandesa d’una nació i el seu progrés moral poden ser jutjats per la manera en la que tracta als seus animals.

2010-06-08T18:10:00.002+01:00

Agitat 8 de juny

Dia de vaga a la funció pública i de manifestació massiva a Barcelona contra unes retallades del Govern central que a banda de l’impacte en el poder adquisitiu dels treballadors i treballadores públics, el pitjor que té, és que els assenyala com a culpables de la situació de crisi econòmica.

L’Estat del Benestar està en perill si es qüestiona la universalitat dels serveis (accés a tothom sense pagament que diferenciï els que poden i els que no) i la seva qualitat (que es garanteix sobretot amb la feina dels treballadors i treballadores).

Alhora, al Parlament aprovàvem les compareixences que han de donar llum i veu a les irregularitats detectades en el Palau de la Música i acabar aclarint perquè la Fundació de Convergència Democràtica en treia diners, destinats inicialment a la Fundació i l’orfeó. Hem d’esbrinar perquè els diners del Palau van servir per pagar els deutes del Partit per la Independència i esbrinar també si: Finalment caldrà saber què ha fallat per a que durant anys el Millet i la colla de delinqüents que l’ajudaven poguessin robar durant anys.

I al matí la Mesa del Parlament ha resolt sobre dues peticions de consulta presentades a partir de la llei de consultes per via de Referèndum. La primera, presentada el 14 de maig amb la pregunta: “Està d’acord en què la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea”. La Mesa ho ha desestimat per unanimitat per considerar que està fora de l’abast d’una consulta permesa per la llei.

En el segon cas, la proposta presentada el 25 de maig enquadra la pregunta en el marc d’una iniciativa en el Parlament, diu: “Per tal que el Parlament de Catalunya porti a terme les iniciatives necessàries per fer efectiva la voluntat popular ¿Està d’acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?

Aquesta s’ha admès a tràmit. Són iguals? No. La diferència és que la primera clarament està fora de les competències de la Generalitat i la segona, toti que no ho vulgui semblar..... proposa una consulta per a que el Parlament iniciï un procediment de canvi de la Constitució (modificació constitucional per via autonòmica).

2010-06-01T13:57:00.001+01:00

DECLARACIÓ DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
1 de juny de 2010

El Parlament de Catalunya manifesta la seva ferma condemna per la violació de les més elementals normes de Dret internacional, Drets Humans i Dret internacional humanitari en l'atac de l'exèrcit d'Israel a la Flota per la Llibertat, un comboi internacional de nou vaixells amb 750 persones (amb la participació de cooperants catalans) i 10.000 tones d'ajuda humanitària que pretenia trencar el bloqueig israelià i entrar a la franja de Gaza per donar assistència a la població palestina. Més enllà que l'abordatge s'hagi comès en aigües internacionals, controlat per Israel, i de que no sapiguem en aquests moments tot l’abast de l’incident, l'ús desproporcionat de la força armada contra la població civil, interna o internacional, suposa una flagrant violació del Dret internacional.

El Parlament de Catalunya dóna suport i fa seva, la declaració de Nacions Unides respecte la situació produïda en front de les costes de Gaza, així com les altres resolucions aprovades fins ara sobre el conflicte israelo-palestí.

Contra el racisme i la xenofòbia (II)

2010-04-28T19:05:00.003+01:00

"Primer vingueren a buscar els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista. Després vingueren pels socialistes i els sindicalistes, i jo no vaig parlar perquè no era ni una cosa ni l'altra. Després vingueren pels jueus, i jo no vaig parlar perquè no era jueu. Després van venir a buscar-me, i llavors ja no quedava ningú que pogués parlar per mi"

(1945, Martin Niemoeller (pastor protestant, 1892-1984). Erròniament atribuïda a Bertol Brecht).

Contra el racisme i la xenofòbia

2010-04-28T19:02:00.004+01:00

(text per la pregunta al President de la Generalitat en la sessió de control del 28 d'abril) La crisi econòmica té un impacte directe en les persones més febles de la nostra societat, els barris més populars i posa també en tensió els serveis públics i els drets socials. Es generen situacions de desigualtat creixent, que afavoreixen una fractura de la convivència i on la intolerància cultural o religiosa, es barregen i atien el racisme i la xenofòbia. Ho veiem arreu d’Europa i Catalunya no és un oasi en aquesta qüestió. El darrer dels exemples ens l’ha brindat el PP a Badalona, però no és l’únic. L’arribada de persones de fora, la gestió de la diferència... certament poden portar problemes sinó ho afrontem de forma clara, però és evident que la immigració genera oportunitats. Pels que arriben i pels que hi érem. Perquè el problema no és la immigració, sinó pobresa. El problema no és l’immigrant sinó el delinqüent. I no fer aquesta distinció, és xenofòbia. Els drets s’han de garantir per tothom, com els deures. També el dret a la seguretat. A passejar tranquil pel teu barri, però també a no ser explotat pel color de la teva pell. Dret a no patir per si l’ajuda que necessites et tocarà però també a no ser discriminat en l’accés a aquestes ajudes. Exigir aquesta igualtat de drets i deures ens permetrà continuar sent una societat cohesionada, com fins ara. I que ningú s’equivoqui. Aquesta defensa no és bonisme. El que no pot fer l’esquerra és justificar o permetre, mirant cap a una altra banda el racisme. Abandonant els principis que li són propis. El de la igualtat, el de la justícia, el de la protecció del més feble. Perquè igual que hi ha un racisme destraler i violent, també hi ha el racisme de saló, que mira cap a una altra banda, quan el primer actua. Per això hem dut el fulletó del PP als tribunals, perquè el nostre codi penal tipifica l’incitació a l’odi com a delicte. I celebrem també que el Govern estudiï la possibilitat de presentar una querella. Avui a Catalunya hem fet un pas endavant amb l’aprovació de la Llei d’Acollida que és un fet pioner a l’Estat, com ho va ser el Pacte Nacional per la Immigració. El govern ha d’entomar de cara l’arribada de persones nouvingudes, com a oportunitat, però també amb els riscos que pot suposar. I no deixar passar ni un intent de fractura de la convivència.

2010-03-17T10:30:00.003Z

En Francesc Pané, diputat d'ICV-EUiA per Lleida, amb qui estic compartint la comissió de cultura em retreu que tingui tant abandonat el meu blog. Té raó, i no és l'únic que m'ho. Ho sento, però no arribo a tot. Per fer moltes coses se n'ha de saber o dormir poc. I jo sóc "poc sistemàtica" (que és una manera de dir desendreçada) i m'agrada dormir...

Al gra.

Que m'ho poso de nou a l'agenda.

(tot plegat era una excusa per penjar l'adreça del blog del Francesc)

La tragèdia d’Haití era evitable

2010-01-15T09:31:00.003Z

El drama a Haití, amb el centenar de milers de víctimes, persones desaparegudes i tantes vides destrossades és evitable. No el terratrèmol certament, però sí les seves conseqüències.

I el que ens hauria de desesperar no és només la tragèdia humanitària i econòmica d’un desastre natural imprevisible sinó que arriba a una població que passa gana, que no té Estat ni govern, en el sentit d’institucions capaces de representar la ciutadania i resoldre els problemes i les necessitats de la convivència i la vida en comunitat.

Una població que ja vivia amb la presència de forces internacionals sota el barret de les Nacions Unides i també que rebia ajuda internacional (òbviament insuficient, en quantitat però sobretot en contingut).

Ara cal ajudar a les persones, segur. La immediatesa reclama la urgència d’atenció mèdica (medicaments sí, però també atenció psicològica per superar el drama) i ajuda a la reconstrucció de les infraestructures bàsiques (potabilització i abastament d’aigua, subministrament energètic, distribució aliments...).

Però la millor ajuda de l’endemà és contribuir a la construcció d’una democràcia amb drets polítics i socials. Bastir el país amb institucions al servei de la gent, eradicar la fam i el desgovern només és possible si abans s’ha acabat amb la corrupció, la inseguretat (ni policia, ni justícia eficaces) i l’espoli sistemàtic del país.

Avui les societats occidentals demostrem tota la compassió pels haitians, i la traduïm en solidaritat i ajuda. Però el dia que algun d’ells decideixi que vol marxar del seu país i buscar una vida digne a algun altre lloc del món.... serà a ulls de la nostra legislació un immigrant il·legal més.

Estimada Aminatou

2009-12-13T23:43:00.002Z

Demà seré a Lanzarote per veure l'Aminetu Haidar. Hi vaig amb altres dones diputades i defensores dels drets humans. M'agradaria poder-li llegir aquestes paraules:

Estimada Aminatou, no estàs sola.

Avui, com a dones i defensores dels drets humans volem seure al teu costat i mostrar-te la nostra solidaritat. Volem manifestar-te que ens admira la fermesa de les teves conviccions i els teus ideals, i que ens espanta que la indiferència d’uns i el cinisme d’altres puguin ser tant sords davant el teu clam.

La paraula és la primera i la última de les armes de la lluita no violenta. La paraula i el gest. I el teu és un gest radical, valent i audaç que posa en perill tornar a tenir el que més estimes: la teva llibertat, el teu poble, els teus fills.

La teva perseverança és el crit silenciós de milers de sahrauís als campaments i als territoris ocupats que clamen per tornar a la seva terra i viure-hi en pau des de fa ja masses anys. El teu somriure afeblit d’aquests dies és la única llum d’esperança que han rebut entre tant oblit.

Per això et volem veure forta de nou, a El Aiún de nou, alçant desafiant la teva veu i el teu somriure, defensant el dret a viure a la teva terra, amb la teva gent, amb dignitat i en llibertat.

Per això exigim al Govern del Marroc que et deixi tornar i exigim al Govern espanyol que trobi les vies per fer-ho possible.

President Companys

2009-10-15T11:14:00.004+01:00

Ahir mateix, el conseller de relacions institucionals, Joan Saura i el ministre de justícia del govern espanyol, Francisco Caamaño, entregaven a la néta de Lluis Companys la declaració de reparació del President afusellat, aprovada pel Govern espanyol.

Un acte necessari, però que arriba després de tant de temps! L'any 2009!

Som un país de memòria reprimida i repressora a vegades. La desmemòria i la negació del record i l’homenatge als que formen part del nostre passat, predecessors de la nostra democràcia i de les nostres lluites, ha estat una eina de repressió, de sometiment, de por i de combat a la nostra consciència col·lectiva i com a poble.

Ho anem esmenant mica en mica. I aquest Govern amb el recolzament del Parlament, el primer, ja que per primera vegada en aquest país desmemoriat tenim una política pública de memòria històrica. Recordo quan d'això la dreta a Catalunya en va dir "revisionisme històric".

Aquesta mateixa setmana, dimecres, recordàvem de nou, aquest cop a l’Ajuntament de Barcelona en el centenari de l’afusellament del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. Laïcitat, coeducació, racionalitat i lluita contra els dogmes i la ignorància. Aquests eren, entre altres, els arguments i les conviccions de Ferrer i Guàrdia. Tant present, tant oblidat.

I ho vàrem fer de nou ahir al vespre, al Palau Sant Jordi, en un multitudinari acte d’homenatge als represaliats pel franquisme, organitzat pel Govern de la Generalitat a través del Memorial Democràtic. Els hi devem, per fer possible amb la seva vida, molts fins a perdre-la, la nostra llibertat present. Per això el seu homenatge no pot ser patrimoni només d'uns. Ahir al Sant Jordi hi havia de ser tothom, totes les ideologies i no hi eren.

Ni els represaliats, ni el President Companys necessiten que els restituïm l’honor, perquè no els hi han pogut prendre mai, però la nostra democràcia sí que exigeix que l’anul·lació del seu judici, sigui la primera de totes les sentències franquistes dictades per tribunals declarats ja, il·legítims. Qui ha de restituir el seu honor, en tot cas, és la justícia espanyola.

La llei de la memòria històrica i la perseverança del Govern ens han portat fins aquí, però només la nul·litat d'aquells judicis que eren excuses per assassinar pot ser l'objectiu final.

Inici de curs i Diada

2009-09-09T15:07:00.002+01:00

Encara no som a la Diada i les vacances ja semblen llunyanes. Aquest inici de curs promet ser intens per l’allau de temes que convé abordar necessariament o pels col·locats a les agendes de forma intencionada i perquè la remor del principal problema del país, la crisi econòmica, continua sent una remor però no un clam, com hauria.

Aquest inici de curs hem d’estar atents a la Grip A i la gestió de l’alarma, més que de la malaltia, de moment. Sembla que hem d’estar en permanent espera d’una sentència del TC sobre l’Estatut que digui el que digui no és benvinguda perquè no hauria d’haver existit mai. I ara hem de legislar corre cuita sobre prostitució, quan alguns fa anys que ho demanem com a única via per lluitar contra l’explotació i l’esclavatge més lucratiu i impune del segle XX i XXI.

Tindrem temps d’anar parlant de tots aquests temes i ben aviat de traduir-los en confrontació política i ideològica en el proper debat de política general que hi haurà els dies 29 i 30 de setembre i l’1 d’octubre.

Però aquesta és la setmana de la Diada. Des de que Pasqual Maragall accedí a la presidència de la Generalitat primer i Jose Montilla després, que els actes institucionals de la Diada tenen un aire ben diferent. La defensa del nostre autogovern a través de tot el procés de l’Estatut (elaboració, negociació, finançament i sentència) ha estat present cada any, però també la voluntat de trobar un marc més enllà de la reivindicació catalana institucional als actes. Enguany aquest marc és la Mediterrània. Amb aquesta intenció una de les actuacions previstes pel divendres és la de la cantant Noa (israeliana) amb l’orquestra àrab de Barcelona. Em sembla un error.

La cantant, havia estat una de les poques veus a favor de la pau i el diàleg a Orient que sortien del mateix Israel, però durant els sagnants bombardejos a Gaza del gener passat, va enviar una carta oberta als Palestins on va deixar clar es seu suport a l’atac de l’exèrcit israelià. Entre altres, molts catalans li van demanar que rectifiqués aquestes paraules quan va venir a Barcelona a actuar al Palau de la Música al mes de febrer. Ara li tornaran a dir el dia 11. La idea d’unir veus àrabs i palestines en l’acte de la Diada és encertada, però hi altres artistes israelians que haurien pogut participar amb aquest objectiu i que tenen un clar compromís real amb la pau.

Hem de poder dir clarament que no val ser imparcial en una guerra, mentre hi ha civils que pateixen bombardejos, bloquejos, aïllament o violència per a cada un dels actes quotidians de la seva vida. Això és el que passa a Gaza per anar a l’escola, al metge, a comprar pa a l’altra banda del mur o a buscar aigua. Una violència molt superior i constant a la que també pateixen altres pobles i ciutadans de la Mediterrània, també israelians, clar, també denunciable. Per tot això convé no oblidar-los ni el dia 11 ni mentre la seva situació continuï.

Amb Palestina la Cor, la Diada també.

Visca la terra! Mori el mal Govern!

2009-07-02T15:49:00.000+01:00

Avui ha estat un dia de Ple decebedor i esperançador alhora.

Decebedor perquè la ILP de transgènics ha iniciat i acabat el tràmit parlamentari. Perquè és decebedor que un tema tant “de país” tant important per la nostra salut, el nostre camp i els nostres pagesos, pel futur de la nostra agricultura hagi arribat al Parlament a instàncies de la ciutadania i el Parlament hagi decidit que no cal continuar el debat.

Però esperançador alhora. Per la gent que l’ha presentat. Per gent com l’Alexis Inglada que ha fet una intervenció brillant en el Ple defensant la pagesia, la modernitat i el futur... però sense transgènics.

Com en Gerard Batalla (en vaga de fam des de fa 4 dies) o l’Albert Serra... o tants altres que han impulsat la ILP. La nostra democràcia necessita saber casar millor la democràcia representativa i la participació. Avui en teníem una oportunitat i no ens en hem sortit.

No és casual doncs, que la comissió promotora marxés de la sala al crit de “Visca la terra! Mori el mal govern!” . També era el crit dels segadors durant el Corpus de Sang de 1640.

ILP Transgènics

2009-06-29T14:39:00.002+01:00

Ahir era a la manifestació organitzada per SOM LO QUE SEMBREM contra els transgènics a Catalunya. ICV hi era, amb EUiA, com hi érem a la manifestació estatal.

Des d’ICV defensem una Catalunya lliure de transgènics i la ILP presentada amb més de 100.000 signatures al darrere és una oportunitat excel·lent per fer un debat en el Parlament d’allò que preocupa a la ciutadania.

Per contra del que a alguns pretenen instal·lar, el debat sobre els transgènics no és un debat tècnic ni científic, tot i que és cert que cal una informació mínima necessària i un coneixement bàsic sobre l’ús i les conseqüències dels productes modificats genèticament per poder plantejar el debat. Però el tema de fons és el model de producció de la nostra agricultura, és un tema plenament ciutadà, on hi tenen veu els productors i també els consumidors i consumidores. Té futur el camp català competint amb la seva producció en quantitat amb la resta de països productors? Tenim dret a conèixer quines modificacions han patit els productes que arriben a la nostra taula i com s'han alterat les seves condicions naturals? Podem decidir sobre la diversitat natural dels nostres cultius o hem d'apostar per un únic model de cultiu productivista? O és precisament la qualitat que dóna entre altres l’agricultura ecològica el que permetrà al nostre camp ser competitiu.

La no regulació de l’ús de transgènics a Catalunya és, de facto, un terreny abonat per la seva extensió i ha provocat que Catalunya sigui, després d'Aragó, la comunitat amb més blat de moro transgèncis de tota Europa! I a la pràcitica, impossibilita que es pugui conrear blat de moro ecològic.

Aquet és un debat existent als països europeus. Itàlia i França no han autoritzat mai encara cap cultiu. A Espanya, Balears, Canàries o el País Basc s’han declarat regions lliures de transgènics. És un debat present a la nostra agricultura però del que la ciutadania no en podrà dir res. Quan la ILP ofereix aquesta possibilitat, l’esmena de rebuig de PP, CiU i PSC farà impossible el debat en el Parlament.

I encara algú s’estranya de la incomprensió cap a la política institucional i la desafecció ciutadana?

Jo sóc signant de la ILP, jo el dijous votaré en contra de les esmenes a la totalitat. Però jo previsiblement perdré la votació. Què els haig de dir als altres 100.000 signants?

Quan el futbol educa

2009-01-19T17:32:00.002Z

Divendres 16 començàvem les compareixences de la Llei d’Educació. Dotze organitzacions (CCOO, UGT, USTEC, PIMEC, FMC, ACM, IEC...) es van posicionar sobre la llei.

M’ha donat voltes tot el cap de setmana una reflexió de la Montserrat Ros, Secretària General de la Federació d’Ensenyament de CCOO que ens feia parar atenció sobre els missatges contradictoris que reben nens i nenes dins i fora de l’escola. Venia a dir (sense ser literal): A l’escola parlem d’esforç, intentem explicar els nens i nenes que per aprendre s’han d’esforçar, treballar, que les coses costen i cal anar avançant... però a vegades el món de fora no ajuda i sovint emet missatges totalment contradictoris. “Si vols ho tens” és un eslògan publicitari de La Caixa que dóna un missatge totalment contrari a l’anterior. I això passa sovint.

El diumenge al vespre veia el partit del Barça amb el meu fill. Un partit esplèndid, ple de jugades, gols, amb golejada culé i rematant una primera volta històrica. La cara del meu fill s’il·luminava cada vegada que en Messi agafava la pilota i iniciava d’una d’aquelles jugades que és possible que et porti al cel (futbolístic). I saltava veient els seus herois, els seus referents, els homes amb els que s’emmiralla... perquè ell, que té 6 anys, de gran vol ser futbolista!

Molts són els debats i evidències de la influència que l’esport i el futbol especialment, tenen en els nens i nenes. Doncs haig de reconèixer que a mi el partit del diumenge, em va ajudar a educar el meu fill.

Li vaig poder explicar que malgrat la impotència que probablement sentien els jugadors que estaven perdent, no van recórrer a segar les cames dels davanters, que el joc del partit va ser net i així ha de ser. Vaig fer-li veure l’abraçada d’Eto’o a Juan Rodríguez, migcampista que va substituir Aranzubia expulsat, volent dir :”Noi, jo havia de marcar, però no és culpa teva, em sap greu”, i que això forma part de la noblesa dels bons jugadors, dels millors jugadors. Vaig poder fer-li notar que durant els darrers 5 minuts semblava ben bé i crec no equivocar-me, que els jugadors del Barça van intentar no fer cap jugada d’atac, el Barça ja guanyava per 5 a 0 i l’altre equip no tenia porter. Fins i tot l’àrbitre va fer córrer el temps més ràpid per acabar el partit i acabar amb una situació incòmode per tothom.

El meu fill va aprendre de patac què vol dir esportivitat, noblesa, què vol dir saber guanyar i respecte per l’adversari, què vol dir treball d’equip, què vol dir que el resultat no ho és tot, que també importa el com i no només el què, ... i quan a l’escola n’hi tornin a parlar, ell sabrà que es refereixen a allò que fan els seus Eto’o, Messi i Xavis admirats.

El diumenge al vespre el meu fill va rebre una lliçó perquè jo mirava el televisor al seu costat, i sobretot perquè aquells que ell admira es van comptar amb molta “educació”.

Sembla evident que a la Llei d’Educació no podrem parlar de l’actitud dels jugadors de futbol tot i la seva feina educadora (o deseducadora) ... però quina llàstima, no?

De moment, però, gràcies a tots els que vareu fer possible aquell partit.

2009-01-14T17:41:00.001Z

Declaració d’ICV davant l’assetjament polític, econòmic i mediàtic

ICV, en coalició amb EUiA és un partit d’esquerra verda nacional. És un partit català, d’esquerres, ecologista, feminista, pacifista i europeista.

La nostra opció estratègica és que a Catalunya les esquerres governin a les institucions. Als seus ajuntaments i òbviament al govern de la Generalitat.

Però la nostra opció no és governar per fer-hi qualsevol cosa, a qualsevol preu. Sinó per desenvolupar-hi polítiques transformadores, per modernitzar socialment i ecològica el nostre país. Per millorar la vida de la gent, especialment d’aquelles persones amb menys recursos i més vulnerables. La vida d’aquells que no poden agafar un telèfon i canviar una llei.

Nosaltres treballem les nostres polítiques i propostes amb la societat, perquè creiem que la participació social, la implicació de la ciutadania fa millorar la gestió pública.

Volem governar i prendre decisions des del rigor tècnic, des de la modernització del país i les polítiques. A vegades sent pioners, com en la política de participació del Govern (premiada per la UNESCO) o al desenvolupar mesures de la nova cultura de la l’aigua des de Medi Ambient. En altres ocasions, aprenent del que fan societats o governs més avançats en alguns temes, com en l’experiència d’anar a 80 km/h implantada amb èxit a tants països del nostre entorn europeu.

A ICV només sabem governar des de la defensa dels nostres valors i conviccions.

Ho fem quan el nostre president, avui Conseller, assisteix a una manifestació a favor de la Pau a Palestina. Exercint un dret que tants anys va costar d’assolir en aquest país, com és el dret a manifestar-se. En Joan Saura era a la manifestació per principis i per ètica.

Ho fem quan defensem la reducció de la contaminació, la qualitat de l’aire i la vida de la gent per sobre d’interessos polítics, econòmics o mediàtics.

Anar a 80 km/h produeix menys emissions de partícules contaminants que anar a 120km/h. De dia i de nit, en una carretera plena o buida.

La velocitat variable té avals tècnics, referents europeus, no som el primer país en instaurar-lo i a més es demostra eficaç per millorar la qualitat de l’aire, la circulació i també per reduir accidents i morts a les carreteres.

La mesura no és un capritx d’un conseller o d’un govern, sinó una mesura eficaç per salvar la vida a la gent.

Aquesta actitud del Grup parlamentari, dels nostres membres al govern i a les institucions, té com a resposta directa un assetjament polític i mediàtic que avui arriba a quotes que no podíem ni imaginar en el nostre país. Amb titulars que creiem que la maduresa política i democràtica a Catalunya ens evitaria veure, amb comentaris més propis de l’acarnissament personal que de la discrepància política o ideològica. Actituds que hem vist arreu de l’estat espanyol on qualsevol cosa val per derrotar l’enemic però que no creiem possibles a Catalunya.

Malgrat aquest assetjament que pretén que ICV deixi de ser el que és o deixi de defensar les seves conviccions i valors a les institucions quan governa els puc anunciar que no cedirem a aquestes pressions de grups d’interès polítics, econòmics i mediàtics per molts titulars que ens facin.

Nosaltres no canviarem bons titulars a canvi de les nostres conviccions. Seguirem defensant les nostres propostes amb arguments polítics i d’autoritat per molta demagògia i populisme amb el que se’ns ataqui.

El debat de demà

2008-09-29T23:47:00.003+01:00

Seguint el fil del cap de setmana (ciutadania, política, participació....) vull comentar el Debat de Política General.

Demà comença al Parlament el debat parlamentari que ha d'orientar la política de la Generalitat en els propers mesos. Bé de fet comença avui a la tarda. El Parlament, o sigui els Grups parlamentaris i al capdavant els seus portaveus i les seves portaveus, té l’oportunitat de fer un debat que de debò prepari i esperoni el Govern i al seu President pel proper any, o bé de fer un debat de política-ficció.

En un moment de crisi econòmica ja instal·lada, amb la incertesa de la negociació del finançament català encara per aclarir, convé que des de la política es donin missatges de responsabilitat, és a dir de que som capaços de trobar diagnòstics i acordar solucions plegats i no culpant-nos els uns als altres. Convé que la política sàpiga oferir solucions que vagin més enllà de la immediatesa i que es prenguin decisions pensant en el futur i no només en tapar forats, convé que s’aprofiti la crisi per prendre decisions estructurals necessàries.

El Parlament té demà l’oportunitat d’acostar-se una mica més a les inquietuds dels catalans i catalanes i de fer-ho de manera entenedora. La premsa també té els propers dies un repte, saber traslladar els missatges que de debò es donin en el Ple i no només els que ofereixin un titular més cridaner perquè sigui el fons i les idees i no només la picabaralla el que arribi al carrer.

Serem capaços tots plegats?

People and politics

2008-09-27T23:29:00.004+01:00

Durant un procés participatiu per decidir sobre aspectes concrets d’una comunitat poden aparèixer conflictes irresolubles,interessos contradictoris entre si... qui decideix aleshores si no hi ha consens?
Com relacionem les decisions preses en un procés participatiu amb el sistema tradicional de presa de decisions de les democràcies participatives?
Més important que tenir estratègies per la participació (experiències concretes....) és construir una cultura participativa (actitud de tothom, posar en valor que val la pena l’esforç...)
Les noves tecnologies i els instruments que ens ofereixen (Webs, correu electrònic, blocs, Facebook...) poden ajudar a augmentar la qualitat de la nostra democràcia però difícilment ens ajudaran a incrementar la quantitat de gent que segueix o coneix l’activitat política.

Totes aquestes preguntes i reflexions estan sorgint del treball que durant tres dies es fa en en el marc d’una trobada del projecte People and Politics.

People and Politics és un projecte en el que participen 6 organitzacions de diversos països europeus (Noruega, Dinamarca, Suècia, Hongria, Romania i Catalunya ) totes elles vinculades a la participació ciutadana. L’objectiu principal és intercanviar experiències i bones pràctiques en participació ciutadana, aprendre tècniques i recursos per dinamitzar grups, comunitats, col·lectius... que permetin millor contacte, comunicació i intercanvi entre els ciutadans i ciutadanes i els seus representants.

A Catalunya és la Fundació Desenvolupament Comunitari la que coordina el grup de treball local que agrupa entitats i institucions i la que ha considerat interessant que entre la delegació catalana hi hagi també una diputada.

Enmig de la trobada és difícil pair totes les idees i dubtes que venen al cap, però sí em queda una idea molt clara: en les nostres societats complexes (per la diversitat de la gent, per la diversitat d’interessos...) es poden prendre decisions sense comptar amb l’opinió de la gent, però és impossible un bon govern (unes bones polítiques, prendre bones decisions en definitiva) si no és comptant amb la gent (que conegui, opini i decideixi, per responsabilitzar-se, també).

Vergonya

2008-07-10T18:21:00.004+01:00

Vergonyant és la imatge, no per reptida menys tràgica de persones arribant en pastera a les costes europees a punt de morir. Indigna pensar que la nostra reacció a aquest allau és el tancament de fronteres i aixecar murs més alts.

I no és un problema del paper dels nostres representants ni dels nostres governants, és un problema ètic i de justícia de la societat europea. Especialment dels ciutadans i ciutadanes que amb el nostre comportament (laboral, de consum, electoral...) permetem situacions com l'arribada de la pastera d'aquesta matinada.

Algú ha fet l'exercici de veure els nens que es queden pel camí amb la pell blanca i el cabell ros? Alehores tots els resorts de les nostres societats benestants s'accionarien per protegir els drets dels menors i de la infància, però sembla que no som capaços s'exigir el mateix si els nens que apareixen són negres i van despullats. No té drets aquesta infància?

Una bon exercici de la pràctica política és intentar posar-se en el lloc de l'altre. A mi m'és molt fàcil col·locar-me en el lloc d'una mare que intenta el millor pels seus fills, però em costa molt explicar al meu fill que si fos africana fer això podria voler dir arriscar la seva vida.

La foto és d'una nena senegalesa que m'envia la Mòncia Solé, del projecte de la Fundació Guné. Desitjaria per ella que pugués triar el seu futur sense jugar-se la vida.

Internet i Educació

2008-05-23T18:34:00.001+01:00

Escola del segle XIX, Mestres del segle XX i Alumnes del segle XXI

Si divendres passat anava a Sant Boi a parlar de l’efecte d’Internet i en concret els blocs, a la política, avui he anat a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB a la taula de cloenda de les Converses pedagògiques 2008. Enguany amb el títol Educació, Tecnologia i Comunicació.

Per parlar-ne amb propietat m’he deixat aconsellar per l’Ismael Peña, gerent del Campus for Peace de la UOC i expert en TIC, que ahir mateix feia una provocativa conferència a BDigital Global Congress “Estudiants digitals, institucions analògiques, professorat en extinció”

Apunto algunes de les reflexions comentades:

Si parlem de TIC cal fer èmfasi en les T, la I i la C. Tecnologia i estar al dia de les noves eines, però també i sense oblidar que parlem d’INFORMACIÓ i COMUNICACIÓ també. I l’escola ha de posar les bases. És impossible dominar nous llenguatges si no domines el més bàsic (llegir, escriure i expressió oral).

INTERNET canvia COM estudiem (avui la major enciclopèdia per mestres i alumnes és Google!) però també QUÈ estudiem (cal formar en la capacitat crítica o de discernir entre la immensitat d’informació a la xarxa) i COM APRENEM (podem treballar amb alumnes d’altres centres i consultar professors de tot el món!).

Professorat i alumnes utilitzen les TIC però no a l’aula! (El 57% dels alumnes de l’OCDE les utilitza a casa cada dia i només el 3% a l’escola; el 70% del professorat usa el seu correu electrònic...) Es coneix la eina però no s’ensenya a usar-la. La majoria de la gent és autodidacta o aprèn del seu entorn.

De nou em preocupa un tema: la possibilitat de generar noves exclusions i noves diferències. En aquest cas amb l’accés (els alumnes que tenen connexió a casa) i amb la capacitat de cadascú d’espavilar-se sol (no tothom és capaç de ser autodidacta!)

Les alumnes de les converses d’avui ho han resumit amb la frase del principi, molt encertada:

Escola del segle XIX, Mestres del segle XX i Alumnes del segle XXI

Blocs i Política

2008-05-22T12:12:00.002+01:00

Divendres 16 de maig la Xarxa Santboiana va organitzar en el marc de l’acabada d’estrenar Festa Major de Sant Boi un debat sobre Blocs i Política.

En una taula la gent de la política (Lourdes Muñoz, Carles Campuzano, Carme Porta i jo mateixa) i al costat en Marc Vidal presentant i en Saül Gordillo, aportant com sempre, idees des de la reflexió.

Algunes idees que van aparèixer:

Els blocs polítics són avui ja una font més d’informació per a interessats i periodistes. Que genera encara més immediatesa, opinió i a vegades (en els anònims) desinformació.

Els blocs no poden solucionar els problemes d’allunyament i descrèdit de la política però són un instrument de la relació entre ciutadà i polític. I no un canal més sinó tota una nova manera d’entendre la política.

Què interessa dels blocs polítics, les opinions personals, la vida de la persona, l'opinió general, els comentaris... Jo t'haig d'admetre que em costa escriure sobre temes personals.

Poden ser també una font de discriminació nova, ja que no tothom hi té accés, ja sigui per falta de connexió (territoris encara sense possibilitat) per manca de confiança (les dones per exemple tenen una presència molt inferior a la xarxa que els homes, menor a la que tenen en la política mateixa) per manca de formació (són noves eines que cal conèixer i aprendre)...

I moltes d’altres que el mateix Saül recull en el seu Bloc. Tot plegat per anar-hi pensant...

Contradiccions

2008-05-14T10:10:00.001+01:00

Aquests dies és recurrent que de nou ens preguntin a la gent d’ICV si no tenim contradiccions per estar al Govern. Mostrant preocupació els que ho fan des de la bona fe i amb sordina els que desitjarien veure al partit sumit en un mar de dimissions, desercions i lluites internes a l’estil d’altres forces polítiques.

La resposta sembla evident. Clar que tenim contradiccions. I benvingudes siguin! Només qui té principis i governa en té. Però tenir responsabilitats de govern no és l’element determinant que provoca tensió entre partit i govern, sinó la manera en que s’està a les institucions i la força que s’hi té. I en ICV es combinen dos ingredients per fer un cocktail de difícil digestió: les màximes aspiracions de canviar les coses sent la força minoritària d’un govern de tres.

ICV no en té prou amb haver fet una llei d’habitatge que porta per títol “Llei del DRET a l’habitatge” i que és pionera a l’Estat, no perquè permeti el lloguer forçós de pisos buits després d’oferir totes les alternatives als propietaris, que és una anècdota, sinó perquè posa l’accent en les polítiques i les mesures per a l’accés a l’habitatge, per a que les persones amb més dificultats (joves i persones grans, famílies sense recursos...) accedeixin a un habitatge en condicions. Algú pensa que fer una llei així és senzill? Que és senzill intentar canviar dinàmiques i maneres de fer a tots els agents implicats en la construcció i promoció immobiliàries?

El mateix ha passat amb la gestió de l’aigua. Des de que el Salvador Milà va ser nomenat conseller de Medi Ambient i Habitatge que bona part dels esforços van anar adreçats a redreçar la política de l’aigua. A engegar projectes que transformessin els valors d’una nova cultura de l’aigua en accions concretes. La primera i més dràstica va ser la derogació del PHN, òbviament, que el Govern català va defensar. I la segona la redacció de nous projectes que, aquests sí, obtinguessin el finançament europeu necessari. Les actuacions han estat abastament conegudes i difoses en les darreres setmanes: recuperació de pous, construcció de dessalinitzadores, sistemes de reutilització d’aigües, gestió de la demanda... Tot plegat ja dóna els seus fruits amb la reducció de la demanda i amb nous abastaments d’aigua i malgrat tot la sequera ens ha atrapat.

És contradictori en aquesta situació prendre decisions que no ens agraden? Ho seria si no s’hagués fet tot l’anterior. Però la principal responsabilitat del govern és garantir un subministrament d’aigua a tota la ciutadania. Seria un argument terrible contra totes les mesures anteriorment citades i contra la nova cultura de l’aigua si finalment hi hagués restriccions en les llars.

Potser algú altre davant de la mateixa situació estaria temptat a no prendre una decisió impopular, a mirar cap a una altra banda i a esperar que plogui. A mi, no m’agradaria que algú així em governés.

El polític emprenyat

2008-03-12T08:11:00.002Z

La política (o les eleccions) no és justa, ja ho sabem. No és qüestio de dret, ni de mèrits, sinó de vots i lleis electorals. Sinó, probablement en Joan Herrera seria Ministre de Foment i no un diputat del grup mixt.

Ironies a banda, el resultat de les eleccions generals és una gran decepció. Ho és per no haver aconseguit mantenir dos diputats i sobretot per no poder mantenir Grup al Congrés. I això no és un mal resultat perquè n’esperàvem més, no. És un mal resultat perquè per un partit polític que vol canviar les coses, el que hem perdut són eines per fer-ho.

ICV és una formació transformadora, a contracorrent, que parla del que és antipàtic (que cal pagar impostos i no baixar-los, que hem de començar a deixar el cotxe i agafar el tren, que no valen txecs de diners en ma sinó que el que cal són serveis...) i per tant som conscients que no arrossegarem majories a darrere d’aquestes propostes. Encara no com a mínim. Però creiem que una bona part de l’electorat (del que vota) i una part encara més gran dels abstencionistes (dels que no voten o no volen votar) pot estar d’acord i sentir-se representada amb el que proposem i defensem. El projecte d’una esquerra transformadora, ecologista, feminista i catalana pot ser el projecte de molta gent a Catalunya.

I aquestes eleccions són una decepció:

Perquè l’opció que ha arrossegat a més gent a votar a Catalunya és la por. El PSC ha mobilitzat a l’electorat (el que volia anar a votar, els abstencionistes s’han continuat quedant a casa) amb només la idea d’aturar el PP. Se’ls ha de felicitar pels seus resultats òbviament i perquè amb un sol eslògan han aconseguit 25 diputats.

Perquè el proper Congrés tindrà 320 diputats del PP i del PSOE i només una trentena de la resta de partits i per tant seran 4 anys d’un debat polític més pobre, menys representatiu, més polititzat i partiditzat i menys polític, i per tant més lluny de la gent. Perquè la pluralitat de l'Estat queda reduïda a l'anècdota (pluralitat nacional, lingüística, ideològica...)

Perquè el PP, tot i la seva campanya anticatalana, les seves propostes racistes, la seva tendència a l’adoctrinament moral... arrossega gairebé 10 milions de vots i creix en número d’escons.

Perquè més de 850.000 vots (els que té IU) tindran només un representat.

Perquè no es tocarà una llei electoral que ha permès el bipartidisme i si la toquen (ai!) serà per afavorir encara més els dos partits majoritaris en ares de l’estabilitat i per no dependre de “la perifèria”.

Perquè un diputat com en Joan Herrera, que s’ha partit la cara pels usuaris de rodalies des del primer dia (literalment des del 2004) que ha batallat en solitari per “enverdir” una mica la política espanyola (tancament de nuclears, energies renovables, ferrocarril, Kyoto...) que ha lluitat per la memòria dels lluitadors antifranquistes (aconseguint que per primer cop es condemni el Franquisme al Congrés amb la Llei de la memòria...) i que juntament amb la Carme Garcia han treballat per fer moure el PSOE cap a l’esquerra, ara tindrà menys força al Congrés.

N’han parlat molt aquets mesos del català emprenyat. No sé quants n’hi ha o si és un invent de les tertúlies, però tinc clar que si algun polític, avui pot estar emprenyat és en Joan Herrera. Però enlloc d'això el Joan ja pensa en la feina dels propers 4 anys.

La democràcia és això qüestió de vots i lleis electorals i no de mèrits, convé no oblidar-ho.

Gràcies Joan.

I diuen que el seu regne no és d'aquest món

2008-02-01T11:55:00.000Z

Sens dubte la notícia del dia és el posicionament clar de l'Esglesia espanyola davant les eleccions del 9 de març. Per no tocar d'oïdes he anat a buscar el text original que adjunto. Al final, els meus comentaris.

Nota de la Comisión Permanente dela Conferencia Episcopal Española ante las elecciones generales de 2008

Madrid, 30 de enero de 2008

1. Los españoles hemos sido convocados a las urnas para el próximo 9 de marzo. Como en otras ocasiones semejantes, los Obispos ofrecemos a los católicos y a todos los que deseen escucharnos algunas consideraciones que estimulen el ejercicio responsable del voto. Hablamos como pastores de la Iglesia que tienen la obligación y el derecho de orientar el discernimiento moral que es necesario hacer cuando se toman decisiones que han de contribuir al pleno reconocimiento de los derechos fundamentales de todos y a la promoción del bien común.
2. Con tal finalidad pensamos que es éste un momento apropiado para leer y meditar de nuevo la Instrucción Pastoral aprobada el 23 de noviembre de 2006 por la Asamblea Plenaria de nuestra Conferencia Episcopal bajo el título de “Orientaciones morales ante la situación actual de España”. Recordamos algunas ideas fundamentales de esta Instrucción, que han de ser comprendidas, por tanto, en el conjunto de aquel relevante texto.
3. Respetamos a quienes ven las cosas de otra manera. Sólo pedimos libertad y respeto para proponer libremente nuestra manera de ver las cosas, sin que nadie se sienta amenazado ni nuestra intervención sea interpretada como una ofensa o como un peligro para la libertad de los demás. Deseamos colaborar sinceramente en el enriquecimiento espiritual de nuestra sociedad, en la consolidación de la auténtica tolerancia y de la convivencia en el mutuo respeto, la libertad y la justicia, como fundamento imprescindible de la paz verdadera (n. 81).
4. Si bien es verdad que los católicos pueden apoyar partidos diferentes y militar en ellos, también es cierto que no todos los programas son igualmente compatibles con la fe y las exigencias de la vida cristiana, ni son tampoco igualmente cercanos y proporcionados a los objetivos y valores que los cristianos deben promover en la vida pública (n. 50).
5. Los católicos y los ciudadanos que quieran actuar responsablemente, antes de apoyar con su voto una u otra propuesta, han de valorar las distintas ofertas políticas, teniendo en cuenta el aprecio que cada partido, cada programa y cada dirigente otorga a la dimensión moral de la vida. La calidad y exigencia moral de los ciudadanos en el ejercicio de su voto es el mejor medio para mantener el vigor y la autenticidad de las instituciones democráticas (n. 56). No se debe confundir la condición de aconfesionalidad o laicidad del Estado con la desvinculación moral y la exención de obligaciones morales objetivas. Al decir esto no pretendemos que los gobernantes se sometan a los criterios de la moral católica. Pero sí que se atengan al denominador común de la moral fundada en la recta razón y en la experiencia histórica de cada pueblo (n. 55).
6. “Es preciso afrontar - señala el Papa - con determinación y claridad de propósitos, el peligro de opciones políticas y legislativas que contradicen valores fundamentales y principios antropológicos y éticos arraigados en la naturaleza del ser humano, en particular con respecto a la defensa de la vida humana en todas sus etapas, desde la concepción hasta la muerte natural, y a la promoción de la familia fundada en el matrimonio, evitando introducir en el ordenamiento público otras formas de unión que contribuirían a desestabilizarla, oscureciendo su carácter peculiar y su insustituible función social” (n. 56). La legislación debe proteger al matrimonio, empezando por reconocerlo en su ser propio y específico (n. 41).
7. No es justo tratar de construir artificialmente una sociedad sin referencias religiosas, exclusivamente terrena, sin culto a Dios ni aspiración ninguna a la vida eterna (n. 13). En ese sentido parece que apuntan, entre otras cosas, las dificultades crecientes para incorporar el estudio libre de la religión católica en los currículos de la escuela pública, así como el programa de la nueva asignatura, de carácter obligatorio, denominada “Educación para la ciudadanía” (n.18), que lesiona el derecho de los padres - y de la escuela en colaboración con ellos - a formar a sus hijos de acuerdo con sus convicciones religiosas y morales. Es necesario promover un gran pacto de Estado sobre la base de la libertad de enseñanza y la educación de calidad para todos.
8. El terrorismo es una práctica intrínsecamente perversa, del todo incompatible con una visión moral de la vida justa y razonable. No sólo vulnera gravemente el derecho a la vida y a la libertad, sino que es muestra de la más dura intolerancia y totalitarismo (n. 65). Una sociedad que quiera ser libre y justa no puede reconocer explícita ni implícitamente a una organización terrorista como representante político de ningún sector de la población, ni puede tenerla como interlocutor político (n. 68).
9. La Iglesia reconoce, en principio, la legitimidad de las posiciones nacionalistas que, sin recurrir a la violencia, por métodos democráticos, pretendan modificar la configuración política de la unidad de España (n. 73). Al mismo tiempo, enseña que, también en este caso, es necesario tutelar el bien común de una sociedad pluricentenaria y - en palabras de Juan Pablo II a los obispos italianos - “superar decididamente las tendencias corporativas y los peligros del separatismo con una actitud honrada de amor al bien de la propia nación y con comportamientos de solidaridad renovada” por parte de todos. Hay que evitar los riesgos de manipulación de la verdad histórica y de la opinión pública en favor de pretensiones particularistas o reivindicaciones ideológicas (n. 74).
10. En este momento de la sociedad española, algunas situaciones concretas deben ser tenidas muy particularmente en cuenta. Nos parece que los inmigrantes necesitan especialmente atención y ayuda. Y, junto a los inmigrantes, los que no tienen trabajo, los que están solos, las jóvenes que pueden caer en las redes de la prostitución, las mujeres humilladas y amenazadas por la violencia doméstica, los niños, objeto de explotaciones y de abusos, y quienes no tienen casa ni familia donde acogerse. Hay que trabajar también para superar las injustas distancias y diferencias entre las personas y las comunidades autónomas, tratando de resolver los problemas más acuciantes, como son el trabajo, la vivienda accesible, o el disfrute equitativo de la naturaleza, compartiendo dones tan indispensables para la vida como el agua y cuidando con esmero el patrimonio común de la creación (n. 80). En el orden internacional, es necesario atender a la justa colaboración al desarrollo integral de los pueblos.
Que el Señor ilumine y fortalezca a todos para actuar en conciencia y conforme a las exigencias de la convivencia en justicia y libertad.

Probablement una gran majoria de catòlics catalans estan decebuts amb aquesta Conferència Episcopal, però l'Esglesia catalana no pot dir res. El dia que es queixi també la titllaran de nacionalista com fan amb els bisbes bascos? També serà culpa dels separatistes? Qui està fent més per separar-se ara?

Més que mai hem de reclamar un Estat laïc, en el que ningú (i va per ells) confongui la fe amb l'adoctrinament, la moral amb la convivència o la religió amb la política. Conec molts creïents, gent que busca el bé i la justícia, que treballa i estima els altres i que estan molt, molt lluny del que diu la jerarquia de l'Esglesia catòlica. Això sí que és estar lluny de la gent.

Retorns

2008-01-30T09:15:00.000Z

Un retorn més al blog, després de la darrera llaaaaaaaaaarga pausa. Ara amb un fill més, i per tant amb menys temps per blogs i webs. Continuaré fent l'esforç però. Intermitent probablement i ja aviso que a l'inici segurament molt sesgat cap a temes infantils.

Retorna també La Campanya Electoral. Ens pot semblar que aquesta és la de les Generals i l'anterior la de les Municipals, però són la mateixa. És sempre la Campanya que va començar al 2003, l'endemà que hi hagués un Govern d'esquerres a Catalunya de nou després de 70 anys i que no tenen intenció d'aturar fins que les esquerres (o el que quedi d'elles) sortin del govern. Només cal veure quins arguments fan servir PP i CiU d'ençà d'aleshores. Coincideixen, sigui qui sigui el candidat o candidata, la institució a governar o la proposta.

I retorna el carnestoltes. No us passa que aquests dies hi ha gent pel carrer que no sabeu si van disfressats o no? No és una mala senyal si hem arribat a aquests nivells de barreja, flexibilitat i diversitat. I no passa res, no? Tant de bó algunes ments puguessin assimilar la mateixa diversitat en temes més importants. La família per exemple.

Casa comuna o un gran pacte nacional?

2007-09-16T11:06:00.000+01:00

Sota aquest títol en Jaume Bosch, vicepresident d'ICV acaba de publicar un article al diari Avui. Us el recomano tal qual:

Casa comuna, de l’esquerra o del catalanisme, sembla ser la fórmula màgica per ampliar la força electoral dels partits majoritaris quan es troben a l’oposició: però ni el PSC va aconseguir incorporar totes les esquerres fa uns anys ni CiU pot ara representar tot el catalanisme.
Però que no s’encerti en la proposta no vol dir que no hi hagi una raó de fons que justifiqui el debat. El període de discussió de l’Estatut i la demostració en forma de crisi de determinades infraestructures que la inversió pública no ha preparat Catalunya per a les seves noves necessitats, obliguen a una reflexió profunda a totes les forces polítiques. Quin model de societat, de desenvolupament, d’autogovern ,volem?
Cal evitar un debat partidista. Si CiU tan sols pretén demostrar que tot és culpa del govern d’Entesa hi ha molt poc a parlar. Si ERC planteja, un any desprès de que la seva posició fos derrotada en el referèndum sobre l’Estatut, un referèndum d’autodeterminació el 2014, com a proposta equilibradora entre els diferents sectors del partit, també hi ha poc marge per al debat.
Però pot haver-hi molta gent i molts sectors polítics, interessats a discutir el futur del nostre país des d’una perspectiva catalanista.
El catalanisme no és patrimoni d’un partit en exclusiva, ni de dos. Catalunya avançarà en funció que el catalanisme sigui un element definitori de la majoria dels partits polítics. El que cal és una gran Pacte Nacional que inclogui la mateixa majoria política i social que va donar suport al projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. I aquest Pacte Nacional hauria de tenir per primer objectiu aconseguir l’aplicació plena de l’Estatut del 2006. Els sectors independentistes que hi varen votar en contra,haurien d’acatar el resultat del referèndum i defensar el text que Catalunya va aprovar. CiU hauria d’entendre que una cosa seria un Pacte Nacional i l’altre la legítima acció de govern de PSC, ERC i ICV, que disposen de tota la legislatura per aplicar un programa d’esquerres. I el PSC hauria de sostreure’s del condicionant de ser part del PSOE, sumant-se a la resta de forces polítiques catalanes alhora de ser exigents amb el Govern de l’Estat.
Tot això no vol dir deixar de mirar més enllà. ICV va explicar quan defensava el vot afirmatiu a l’Estatut que el nostre horitzó nacional no acabava aquí. L’autodeterminació forma part del nostre programa polític, però voldríem parlar-ne amb rigor. No és millor desprès de tres anys de tensió treure tot el suc al nou Estatut? No caldria analitzar que en pensa tota la societat civil?.Però tota: ja n’hi ha prou de definir com a societat civil els empresaris en exclusiva si parlem d’infraestructures i desqualificar les entitats que promouen la protecció del territori com exemples de la cultura del no.
L’autodeterminació de Catalunya com afectaria a la resta de territoris de parla catalana, més enllà de la visió idíl·lica dels que obtenen el 0’6 per cent dels vots al País Valencià o dels que criden independència a les manifestacions a Perpinyà quan les entitats de la Catalunya Nord volen que cridem “català a l’escola”?. I més encara: Autodeterminació és optar entre Comunitat Autònoma i Independència o és decidir el futur del país posant a debat també altres formules de relació amb l’Estat com un federalisme pluralista o una confederació?. I quina és la millor forma d’avençar cap a la sobirania sense pagar el preu d’una ruptura de la cohesió social o del sentiment de ser un sol poble?. Si el debat s’enfoca a partir de desqualificacions,el resultat serà un element més de desencís. Serem capaços d’enfocar-ho correctament, en la línea que ha demanat Òmnium Cultural, alhora que treballem en l’aplicació de l’Estatut i que alguns apostem per un model de desenvolupament diferent del que ha existit durant molts anys?

Jaume Bosch. Vicepresident d’ICV

Temes d'estiu

2007-08-31T13:12:00.000+01:00

Dos dels temes protagonistes de les notícies aquest estiu han estat l’apagada a Barcelona amb la cerca de les responsabilitats del que ha passat i el col·lapse hipotecari als EEUU amb les repercussions d’abast planetari, o sigui global.

Dos fets aparentment ben diferents però que sense ànim de ser exhaustiva tenen a priori alguns elements comuns.

Ha coincidit en tots dos casos una demanda comuna de transparència. En el primer cas una exigència de conèixer què fan les empreses elèctriques, en què inverteixen els seus beneficis o com fan front a les obligacions de compliment de servei públic, però també exigència de transparència de les operacions d’alt risc financer que tenen repercussions a nivell global i que les institucions internacionals són incapaces de seguir o controlar.

La coincidència s’estén en una segona demanda, la necessitat de més mecanismes de control públic. És a dir a més capacitat de les institucions públiques (ja siguin nacionals o internacionals) per conèixer, controlar, exigir és a dir INTERVENIR en la gestió privada de servies bàsics.

Res a dir. Transparència i participació i control ciutadà, són dues de les receptes d’ICV pel bon govern i la bona gestió des de govern. No ens ha fet mai por reclamar que el poder públic ha de tenir més capacitat de control, superant fórmules caduques plantejades des de l’esquerra en altres èpoques, però garantint que des del govern (local, nacional o mundial) es pot intervenir per garantir els serveis i les prestacions bàsiques a la ciutadania encara que la seva gestió sigui privada.

El que sorprèn d’aquestes exigències és que ara la dreta també s’hi afegeixi. Des del senyor Sirera (PPC) al Sr. Mas (CiU) o el mateix president francès, el Sr. Sarkozy o la presidenta alemanya, Sra. Merkel han sortit aquests dies a reclamar més dret i instruments dels governs per conèixer, controlar i intervenir la gestió privada.

On són la seva indignació dels darrers dies quan es planteja que la llei pugui obligar a les elèctriques a invertir els beneficis en la xarxa (CiU, PP i PSOE voten en contra d’aquesta proposta d’IU-ICV). On és la seva virulència quan ICV reclama exigències a les empreses privades, quan reclamem condicions a les privatitzacions que no permetin monopolis encoberts (impulsades pel govern Aznar amb el suport de CiU, la d’Endesa, Telefònica...). Perquè la seva acusació més permanent cap a les propostes d’ICV és que som intervencionistes? Que no és precisament el que ara reclamen?

Malauradament en casos com aquest dol mirar enrere i veure que un potser tenia raó, i que les coses realment poden fer-se d’una altra manera.

Falsos supòsits

2007-07-02T12:08:00.000+01:00

El debat que aquests dies ens ofereix Convergència i Unió de titular en titlaur parteix d’un parell de supòsits inexactes o com a molt incerts.

On està escrit que CiU serà imprescindible després de les eleccions generals? Ja sabem els resultats d’uns i altres i ara només toca saber a quin dels dos partits majoritaris espanyols CiU beneeix amb el seu recolzament?

Pot passar com a la legislatura 2000-2004 en la que CiU se les prometia felices i finalment la majoria absoluta del PP i l’aritmètica al Parlament català els va obligar a dir amén a Madrid i a governar en minoria a Catalunya, pactant entre altres acords amb el PP, que no es tocaria l’Estatut a Catalunya.

Algú creu que el suport de CiU al govern central és neutral ideològicament? Hagués aprovat el PSOE la llei de matrimonis homosexuals o la llei de dependència amb els vots de Duran (liberals i demòcrata cristians)? Hagués retrocedit en el transvasament de l’Ebre o del Roine? Hagués retirat les tropes d’Irak, Duran de Ministre d’Exteriors? Aquesta legislatura el PSOE ha pactat la política social amb l’esquerra i la fiscal amb la dreta. Qui influeixi determinarà en la propera legislatura avançar o retrocedir des d’un punt de vista nacional, social, mediamabiental i d’esquerres.

Constitució decebedora

2007-06-25T12:37:00.000+01:00

Tot en el procés per elaborar una Constitució Europea sembla decebedor.

En un primer moment, els objectius (racionalitat en els textos i l’organització de les institucions europees, més transparència i democràcia, objectius polítics al nivell dels econòmics, carta de drets fonamentals... ) i el procés (la fórmula de la Convenció enlloc de la clàssica Conferència intergovernamental, el paper del Parlament europeu...) van sembla un avenç, que el resultat final va mostrar insuficient. Decebedor.

Però més decebedor ha estat encara el pacte per sortir de l’aturada que el text va rebre amb el vot negatiu de França i Holanda.

L’únic element positiu d’aquest cap de setmana, ha estat el recuperar de nou el pols i el debat sobre el text, tant o més aturat pels processos electorals a Alemanya i França que per la dinàmica europea en si. Els acords concrets als que s’ha arribat són un pas enrera. Compromisos que no responen en absolut als No en els referèndums, sinó a les pors i recels dels de sempre, amb l’afegitó de Polònia.

Tot plegat, acords més tímids i a acomplir més tard.

L’Europa dels 25 ja ha demostrat que genera expectatives molt diferents a tots els socis. Ara potser que ens deixessin fer als que creiem en una forma possible de construir Europa, i els altres, ja aniran venint!

TN a TV3

2007-06-22T12:02:00.000+01:00

Cada vegada més, és habitual que els informatius de TV3, pateixin modificacions horàries, canvis en l’hora de l’emissió o reducció de la durada, sempre per causa de la realització de proves esportives que tenen una llarga durada.

Passa especialment els caps de setmana al migdia per l’emissió de la Fórmula-1 i als vespres entre setmana per l’emissió de partits de futbol. Cada setmana podem trobar un exemple.

Però probablement el més flagrant és el cas del dia 27 de maig. El dia de les eleccions municipals el TN migdia es va emetre passades les 16h de la tarda, quan havia acabat la cursa de la Fórmula-1.

Tant abans com després de les eleccions, recordo haver parlat del perill de l’abstenció. En actes de la nostra campanya però també en debats. La realitat ha estat encara pitjor del que temíem i és evidentment greu. Les raons són moltes, però segur que no ajuda en absolut que el mateix dia de les eleccions la informació del TN vagi amb més d’una hora de retarda i la gent no sàpiga on trobar les notícies.

Molta gent, m’ha comentat la decepció i fins i tot la indignació per aquest fet. No és en absolut la funció d’una televisió pública, de la televisió nacional de Catalunya, tenir aquest tipus de prioritat i donar aquest tipus de servei en general i el dia de les eleccions en concret.

Segur que TV3 valora el nombrós públic de les curses a l’hora de mirar si ha de canviar de cadena, i passar la Fórmula 1 al Canal 33, però insisteixo que malgrat les audiències, cal que TV3 continuï sent un referent a nivell d’informació i aquestes pràctiques segur que no ajuden.

Crispació

2007-03-19T12:42:00.000Z

Molt es parla aquest dies de la crispació. Al meu entendre no és un problema de l’enduriment del debat polític al Congrés, ni tant sols de l’agressivitat amb la que es defensen uns i altres arguments. No és la primera vegada que es parla en aquests termes de la política estatal. Només cal recordar el “Vayase señor González” i tot el que va envoltar l’ascens del Sr. Aznar fins el govern per tenir clar que no és ara que la demagògia, el catastrofisme o l’agressivitat són recursos habituals en el debat polític.

El més sorprenent ara és la nul·la absència d’alternatives. El PP ha estat capaç de muntar tota la seva oposició al PSOE des de l’inici de la redacció de l’Estatut i fins les properes eleccions generals (siguin a la tardor, siguin abans d’un any) basat exclusivament en la unitat d’Espanya. Per ser més precisos, el PP ha aconseguit que quedi instal·lada la idea que o bé es defensa Espanya (amb totes les majúscules i senyals d’admiració que toca) o bé es defensa els territoris “històricament hostils”, reductes de tota mena de conspiracions (o sigui Catalunya i Euskadi). Per la dreta espanyola el discurs és sense matisos. Amb mi o contra mi, cap possibilitat de recuperar les voluntats que van fer possible acords, també respecte les nacionalitats, en moments teòricament més difícils.

L’oposició és d’alta intensitat en aquest tema, el Tema i en la resta es fan rebaixes (l’abstenció en la Llei d’igualtat tot i ser contrària al que sempre defensa el PP o el vot a favor de la Llei de la Dependència, que eixampla l’Estat del Benestar que des de la dreta s’entesten en reduir).

Alguns ens queixem i amb raó que el marc de la Constitució espanyola està ja superat. Són molts els aspectes que caldria pactar de nou, per modernitzar un text que ja va fer prou amb ser aprovat el 1978. El meu temor és pensar si avui el PP, vist el que veiem, seria capaç d’aprovar un text similar o també l’enviaria al Tribunal Constitucional per anar en contra de “los Principios Fundalmentales del Movimineto”.

Música en viu

2007-03-15T09:57:00.000Z

Les sales de música, els locals, tanquen. Els locals o sales de concert que encara avui s’atreveixen a programar música en viu són espais culturals, agents i a vegades fins i tot agitadors culturals gairebé de trinxera que resisteixen amb les seves programacions per fer un forat en el panorama musical catala`per sentir música en viu.

La música en directe, en sales de petit format és la porta d’entrada a l’actuació de molts músics i creadors novells i permet el contacte en viu amb l’artista, una experiència cada vegada més remota i que molta gent jove no coneix més enllà del gran concert-espectacle.

I per tant ajuden a formar i educar un públic musical que després serà també consumidor d’altres ofertes i productes musicals i culturals en general, i perquè no, creadors algun dia.

Aquestes sales de concert, tenen avui un encaix complex amb les nostres ciutats. Algunes han tancat, altres estan a punt (a Tarragona, a Berga, a Barcelona...) i és una aposta per la cultura i per la músic mirar que no passi. Ja entenc que hem de viure en ciutats sense soroll però les volem amb música!

Cal un esforç d’adaptació per garantir la conciliació d’aquests drets, un esforç de les sales però també dels poders públics. Els ajuts econòmics poden ser un avenç, un suport necessari, com les que ja existeixen per teatres o sales polivalents, que permetin a aquestes sales adaptar-se a les normatives locals i complir amb les exigències que estipulen (insonorització, normes de seguretat..)

Però amb la rehabilitació física dels espais no n’hi ha prou. Cal també garantir altres suports i mesures que transcendeixen l’adequació de les parets dels locals.

Mesures a nivell laboral, per la contractació d’artistes amb totes les garanties, de suport a les programacions estables i a la creació de circuits que permetin crear un la circulació i promoció d’artistes.

A les sales petites els passa el mateix que al Circ Cric aquests dies. Veuen com el Circ du Soleil té totes les facilitats per instal·lar-se arreu, i ja està bé, però al petit circ no el deixen establir-se enlloc.

El PP al carrer

2007-03-13T11:22:00.000Z

Les manifestacions de divendres i dissabte em preocupen. M’és igual quanta gent hi havia, eren molts. I em preocupa sobretot que qui convoca és el principal partit de l’oposició, amb el suport a les darreres eleccions, de més de 9 milions de vots i aspiracions a tornar a governar.

Que quedi clar, jo no qüestiono el dret a manifestar-se pel que vulguin, o a discrepar de totes i cada una de les decisions del govern, entre altres coses avui poden sortir al carrer perquè molts demòcrates, entre ells molta gent d’esquerres a la que critiquen o a la que neguen la memòria i el reconeixement, van lluitar i van donar la vida per la llibertat d’expressió i per combatre la dictadura.

Però que siguin clars, dissabte no sortien al carrer per reclamar justícia sinó venjança i un Estat de dret no basa el seu sistema judicial en l’ull per ull i dent per dent, no basa la seva política anti-terrorista en el dolor de les víctimes i les seves famílies, per elles tot el respecte i comprensió.

El PP va disfressar la seva oposició sense treva al PSOE de manifestació “bonita”, en paraules de Mariano Rajoy. Va atiar els sentiments i les emocions contra una decisió polèmica i mal explicada contra el govern, la unitat davant el terrorisme, la política anti-terrorista de l’Estat i sobretot contra el ZP, que ja és la diana de les seves manifestacions fins el dia de les eleccions generals.

Avui, a partir de la compareixença de Pérez Rubalcaba al Congrés, el govern espanyol té l’oportunitat de demostrar que són capaços de demostrar el lideratge polític que fins ara els ha faltat i la pedagogia per explicar una decisió que té el suport de tots els partits del congrés excepte el PP. El PSOE no pot perdre cap altra oportunitat per recuperar la iniciativa.

Un any de "civisme"

2007-02-09T00:20:00.000Z

Tot just ara fa un any que es va aprovar l’ordenança municipal del civisme a l’Ajuntament de Barcelona. Per “celebrar” l’esdeveniment dimecres a l’espai La Torna de Gràcia es va poder veure l’estrena del video que en Jordi Oriola ha fet durant el període de discussió del text i la seva aprovació.

Hi testimonis per tots els gustos. Ciutadans i ciutadanes anònims que donen la benvinguda a més ma dura, membres de les organitzacions que han acabat presentant un recurs a la norma i responsables de l’Ajuntament amb perles com la de Maite Fandos, de CiU, agraint a La Vanguardia la campanya prèvia per conscienciar d’una ciutat bruta i incívica (com a mínim li hem d’agrair la sinceritat!)

En poc més d’una hora en Jordi deixa en evidencia que la recepta de l’Ajuntament en el cas de l’ordenança és la d’amagar allò que es considera que ofèn la vista i la moral de la gent benpensant de la ciutat. I probablement en això radica el principal problema, en pensar que alguns tenen més dret a la ciutat que altres. Més dret a gaudir del carrer, de l’espai, de ser protegits, de ser escoltats, que altres.

No és només un bon documental, àgil i ple de sentit de l’humor (que tant ens convé) sinó també un document per pensar sobre els models de convivència que estem construint.

A les seves cartes, ara en Jordi Oriola afegeix els vídeos... la cosa promet.

El debat municipal

2007-01-29T07:27:00.000Z

A principis d’aquesta setmana en Lluís Tejedor, l'alcalde del Prat de Llobregat, quan presentava el Manifest d’ICV per a les eleccions municipals feia referència a la globalització. Les contradiccions a nivell global (la fam, la mobilitat de milions de persones, l’extrema pobresa i riquesa, la disponibilitat de recursos escassos...) per exemple, es tradueixen en problemes a nivell local. La complexitat de les nostres societats, és el dia a dia dels ajuntaments.

A ICV fugirem del reduccionisme, perquè els dèficits de convivència tenen causes complexes i per tant solucions complexes, transversals, des de diferents fronts. No hi ha solucions màgiques. Una ordenança no resol els problemes de civisme.

A ICV fugim del paternalisme, perquè els ciutadans i ciutadanes són persones adultes que entenen les dificultats de resoldre les situacions difícils si no se’ls enganya o se’ls diu veritats a mitges. Les solucions són progressives, de canvi de model i per tant no d’un dia per l’altre.

A ICV fugirem de la mera gestió. La política municipal és més que cap altra política, ideologia i confrontació de models. Sobre el creixement, els usos dels espais, del temps, sobre com han de ser les nostres ciutats i barris ara i demà. Perquè en contra del que alguns volen fer creure, la política municipal com a mera gestió i administració d’ajuntaments no resol les contradiccions que les nostres ciutats viuen. Les ciutats són projectes amb valors al darrere.

Estarà a l’alçada el debat de les municipals que alguns han volgut començar abans d’hora?

Canvi climàtic

2007-01-23T08:06:00.000Z

L’alcalde de Paris, Bertrand Delanöe ha anunciat que destinarà 6 milions d’euros (1.000 milions pessetes) del pressupost municipal en replantar 2000 hectàrees d’arbres en un país del tercer món, seguint una de les recomanacions del protocol de Kyoto que insta a països rics a finançar la reforestació en països en vies de desenvolupament. També pretén augmentar les 1.850 hectàrees de bosc de la capital francesa fins a 8.000 en els propers 7 anys.

Sense dubte és una acció exemplar, però gairebé simbòlica i del tot insuficient per aportar elements reals a la lluita contra el canvi climàtic.

Però el senyor Delanöe, socialista, té sort de ser un alcalde francès i per això pot fer propostes com aquesta sense por de ser l’ase de tots els cops. França és un dels països europeus amb un índex més elevat de preocupació pel medi ambient, i entre aquestes preocupacions les del canvi climàtic. Partits de dretes i esquerres debaten amb rigor i seriositat les propostes i mesures a prendre i les iniciatives polítiques i socials que cal dur a terme per afrontar la reducció de les emissions de CO2 a l’atmosfera i els seus efectes en el medi i el clima.

Si algun alcalde català hagués tingut una proposta similar seria hores d’ara diana de totes les crítiques i objecte de tots els acudits de la setmana. Així s’ha reaccionat a Catalunya davant de qualsevol proposta que des d’ajuntaments o del propi govern s’ha proposat en aquesta direcció. Molts entenen l’ecologisme polític a casa nostra com una excentricitat urbana contrària al progrés i el desenvolupament econòmic.

Potser haurien d’anar de vacances a Paris aquests dies.

Declaració d'Ahotsak del 10 de gener de 2007

2007-01-18T15:52:00.000Z

Las mujeres de “ahotsak” hemos decidido seguir adelante con el trabajo iniciado y con los compromisos adquiridos.

Las mujeres sabemos mucho de violencia, por la violencia estructural que se ejerce sobre nosotras. Por eso nos ratificamos en la validez del documento del 8 de abril y posteriores.
Mostramos nuestra solidaridad con los familiares de Carlos Palate y Diego Armando Estacio; Víctimas de un atentado cuya valoración es distinta: para algunas es consecuencia de un conflicto, para otras un crimen injustificable.

Pero todas compartimos que construir un proceso de paz y soluciones políticas necesita de una realidad de no violencia, de respeto a todos los derechos. Ese es el único camino.Entendemos que el Diálogo debe ser la base para construir consensos políticos, llegar a acuerdos que verdaderamente supongan un nuevo directorio que garantice el ejercicio de derechos y libertades

Ahotsak, valentes i perilloses

2007-01-18T11:44:00.000Z

El darrer número de la Revista de la Fundació Nous Horitzons és un monogràfic sobre el procés a Euskadi. De forma premonitòria potser, el número no té títol concret.

És un número que compta amb una participació diversa i plural. S’hi aporten veus diferents, sensibilitats i perspectives variades però sempre amb un fil comú, la confiança que el diàleg és la única sortida del conflicte.

Hi escriuen membres de l’esquerra basca amb diferents sensibilitats nacionals, a persones que dins i fora d’Euskadi fa temps que pensen i escriuen per trobar alternatives i sortides cap a la Pau i també l’aportació des d’iniciatives que lluiten per la pau en el seu dia a dia com Lokarri o la mateixa Ahotsak.

Els articles estan fets en un moment de treva, però sobretot en un moment d’esperança, d’il·lusió en el que podia passar. En un moment de pensar “ara és la bona”. Des del dia 30 de desembre és com si haguéssim despertat de cop d’aquest moment.

El dimecres 17 de gener Duñike Agirrezabalaga, d’Ezker Batua-Berdeak, Itziar Gómez, d’Aralar, membres de la plataforma Ahotsak i Gemma Calvet, de dones catalanes per Ahotsak, van presentar la revista.

Crec que va ser un encert portar-les en un moment com l’actual.

Des del moviments civils es pot anar treballant no només des del punt de vista de la reconciliació social, tant necessària sinó també per ajudar a construir camins cap a la pau buscada.

En el cas d’Ahotsak a més a més, és absolutament rellevant el fet que siguin dones. Les dones són un actiu per la pau, per aconseguir la pau però també per conservar-la, però cal que els seus acords i fites ocupin un lloc i sobretot que estiguin presents en els moments i espais de decisió formal.

Probablement per això la única iniciativa realment plural i que ha produït passos ferms en el camí cap al diàleg, la pau i la reconciliació social és, com “casualment” Ahotsak.

El 2 de desembre vaig tenir l’oportunitat de participar amb la trobada multitudinària de dones d’Ahotsak a Bilbao i de tornar-les a veure, després de l‘acte de suport que es va organitzar amb dones catalanes. Per això puc dir amb coneixement de causa que són dones compromeses amb la pau, que estimen el seu país i la seva gent, dones arriscades perquè s’hi juguen des de la pròpia integritat física en alguns casos fins a la seva projecció política, són també dones valentes, perquè als seus entorns no sempre entenen el què fan i el perquè ho fan i probablement les podem considerar molt perilloses perquè parlen de pau, diàleg, ponts, espais i mínims comuns, convivència, confiança... i n’hi ha molts que sentir a parlar d’això els fa molta por.

Ens trobem un moment que de forma paradoxal deixa elements molt incerts i altres molt clars.

Incertesa entre l’esquerra abertzale, que per primera vegada mostra signes de dubtes i interrogants interns. A Ahotsak mateix, perquè ara és un moment dur pels que han treballat per fer irreversibles els avenços fins el moment i lluiten per la fi de la violència. Ara es passa la prova més dura.

I sembla que fins i tot el govern espanyol està desorientat.

En canvi altres ho tenen molt clar. El PP ja no mira a Euskadi, ni al procés, ni tan sols a ETA, mira de forma exclusiva a les eleccions generals i el rèdit que en pot treure.

Sense unitat

2007-01-13T09:05:00.000Z

El dia 29 de desembre al vespre era a la tertúlia de COM Ràdio “La nit”. Era l’últim programa de l’any i en Ramon Miravitllas, el presentador ens demanava fer un repàs al més destacat de l’any que estàvem a punt d’acabar.

Els 6 tertulians, representants de cada un dels partits o coalicions presents al Parlament, varem coincidir en senyalar que el fet més destacat era la possibilitat d’acabar definitivament amb la violència a Euskadi. Formulat en termes diferents per cadascú òbviament, però assenyalant al mateix punt.

I el principal desig pel 2007 era la Pau. Jo ho deia amb aquestes mateixes paraules. Per necessitat mental gairebé, com a conseqüència d’una esperança continguda durant els mesos de la treva i empesa també, no puc negar-ho, per les declaracions del propi president del govern espanyol que aquell mateix dia afirmava que l’any vinent les coses estarien millor.

L’endemà al matí, ETA s’encarregava d’enfonsar aquesta barreja de desig i esperança a la T4 de Barajas.

Quinze dies després, encara sota l’efecte de tornar a parlar de víctimes mortals, de famílies que mai podran oblidar el terrorisme i les seves conseqüències, com tots desitgem, la política no és capaç de posar-se d’acord. Millor dit, la manca de política, la ceguesa que provoca una barreja de partidisme, e lectoralisme i afany de protagonisme impedeixen que tots plegats, des de partits, organitzacions i com a ciutadans i ciutadanes sortim al carrer i diguem prou, diguem pau.

El problema és una paraula de més o de menys en la pancarta diuen, i sincerament faria riure la resposta sinó és perquè a les alçades que estem, fa plorar.

Avui molta gent a Madrid i Bilbao sortirà al carrer, altres probablement es quedaran a casa amb recança per no fer-ho, amb el dubte de si és tant terrible demanar que d’una vegada per totes s’acabi ja amb la mort i la por.

I no me’n puc estar de dir també una altra cosa. Aquest dies en els que malauradament es torna a parlar tant del conflicte a Euskadi, del seu origen i recorregut, he sentit en diverses ocasions parlar-ne com la darrera herència del franquisme. Jo no hi estic d’acord. L’existència d’ETA l’any 2006 no és un conflicte del franquisme, és un conflicte de la democràcia, perquè només en un marc democràtic, de respecte per la pluralitat nacional i ideològica de l’Estat i diàleg sense prejudicis ni condicionants partidistes es pot resoldre i és obvi que de moment no ho hem aconseguit.

Qui s’inventa el conflicte de la llengua?

2006-12-20T14:20:00.000Z

A Catalunya no existeix un conflicte lingüístic, si per això s’entén la pertorbació de la convivència quotidiana per motius de llengua. Una altra cosa és que a vegades algú pot patir una situació desagradable, perquè de maleducats n’hi ha a tot arreu i en totes les llengües.

D’altra banda, sí que hi ha entorns en els que la llengua és realment un element problemàtic.

El més destacat, pels anys que fa que el patim i el volum que suposa, és el de la presència del català a la Justícia. Encara tinc cartes del Josep Manel Fondevila, en Sefi, de Tremp, explicant-me les noves etapes de la seva vicissitud per reclamar en el seu moment un requeriment de l’Agència Tributària en català.

I és també una situació a abordar l’arribada de tantes persones a casa nostra que desconeixen per complert el català i el castellà. Mentre que a nivell escolar la situació està encarrilada, tot i que continuarà requerint molta atenció i recursos en els propers anys, és més problemàtic pel que fa a persones adultes, fora de l’etapa d’educació obligatòria on l’aprenentatge de les llengües depèn molt més de les seves circumstàncies i entorns laborals. I aquí de nou el català surt amb desavantatge.

Però aquests no són normalment els comentaris que sentim quan es parla del “conflicte lingüístic”, per això em sembla tant greu que des de la política o la representació institucional s’intenti atiar qualsevol mena de malestar o aprofitar qualsevol mena de dubte o incertesa per provocar una situació de conflicte que el dia a dia desmenteix.

Pel que fa al “Real Decreto 1513/2006 pel que s’estableixen els ensenyaments mínims de l’Educació primària”, que aquets dies ha aixecat tanta polseguera, el primer que cal és que el Govern asseguri que no vulnera de cap de les maneres les competències que en matèria educativa té la Generalitat i en cas de vulneració, evitar-ho!

El nou marc jurídic és tant el nou Estatut com la nova LOE, però està clar que cal filar molt prim per no obrir cap precedent que permeti a l’Estat continuar amb una pràctica “laminatòira” de les competències de la Generalitat. I aquest decret no pot ser la primera mostra de la nova etapa que obre el present Estatut.

D’altra banda el ministeri no amaga que al darrera del decret hi ha també la voluntat de millorar els resultats escolars de l’alumnat espanyol que en les diferents avaluacions de l’Informe Pisa presenten mancances comparativament amb els alumnes europeus especialment en llengua i matemàtiques.

Fer més hores pot ajudar, però un increment d’hores en aquestes matèries, no és garantia directa d’una millora dels resultats i el ministeri ho sap, ja que no falten anàlisis a aquestes alçades que demostren clarament que el rendiment acadèmic dels alumnes té més relació amb el seu entorn socioeconòmic o amb la formació i nivell d’estudis de la mare que amb altres elements de caràcter acadèmic o amb la llengua d’origen, com alguns volen fer creure.

D’altra banda, algunes mesures del decret ens semblen més preocupants que l’augment d’hores de llengua, com per exemple el fet que les hores de religió al primer cicle (105) són les mateixes que les hores d’activitat física o d’ensenyaments artístics.

A Catalunya el model d’immersió lingüística existent, ha permès l’aprenentatge i el coneixement, del català i del castellà als alumnes independentment de la seva llengua d’origen i per tant és la garantia per la competència lingüística en les dues llengües (un dret i un deure segons l’Estatut) i un pilar de la cohesió social a la Catalunya dels darrers 20 anys i també del futur.

En cap dels supòsits d’aplicació del nou Real Decreto s’ha de trencar aquest model d’aprenentatge i en darrer terme el que sí fa, és reconèixer el model actual, permetent l’ensenyament en català de les estructures lingüístiques comunes (gramàtica del català i castellà) com s’ha estat fent en els centres catalans. Això sí, estableix que si no es fan en castellà caldrà impartir “de” castellà o “en” castellà aquest temps.

20-N.Memòria

2006-11-19T22:51:00.000Z

El 20 de novembre de 1975 va morir Franco. Avui fa 31 anys.

Som a trenta anys de distància de la dictadura franquista que va allunyar el nostre país de la democràcia, la llibertat i de la Història que la resta del món anava escrivint.

L’Estat de Dret ha estat recuperat i amb ell també les llibertats i les institucions democràtiques però encara molts aspectes d’aquell període no estant degudament tancats.

Alguns són aspectes gairebé simbòlics perquè els seus efectes ja no poden afectar a les persones que en varen ser víctimes, però són d’una enorme transcendència social i política. Probablement l’exemple més evident és la necessitat d’anul·lar els judicis sumaríssims de la dictadura franquista, pel que suposa per a les víctimes i les seves famílies. Durant els darrers dos anys n’hem viscut un altre exemple, amb la dificultat de fer entendre que el papers espoliats a ciutadans i institucions catalanes per part de les tropes franquistes com material per a la persecució i emmagatzemats a Salamanca eren un botí de guerra i per tant teníem tot el dret a reclamar la seva recuperació. O de la mateixa manera, cal recolzar a les persones que encara avui intenten conèixer els llocs on els seus avis o els seus pares van ser executats o enterrats de forma anònima en foses comunes.

En tots aquests casos l’apel·lació a la dignitat hauria de ser suficient per a tombar qualsevol resistència a anar més enllà. Per sembla que no n’hi ha prou.

Per tot això aquest any 2006 es celebra l'Any de la Memòria, (31 anys després de la mort d’en Franco!) en homenatge i reconeixement de tots els homes i dones que van ser víctimes de la guerra civil i posteriorment de la repressió de la dictadura franquista, així com de qui, amb el seu esforç a favor dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, van fer possible l’arribada de la democràcia. Els poders públics es comprometen a promoure i donar suport a la celebració d'actes commemoratius que estimulin la reflexió sobre aquells fets i el record i reconeixement de la tasca d'aquelles persones.

Si m’ho permeteu un bon homenatge aquets dies és visitar l’exposició que actualment es pot veure al Palau de la Virreina amb les fotografies recuperades d’Agustí Centelles.

Són els rodets que el propi fotògraf va treure de Catalunya en els darrers dies de la Guerra Civil, carregats en una maleta, i que es va encarregar d’amagar i guardar a França i que fins l’any 1976 no van tornar a Catalunya de mans del propi fotògraf.

Centelles retrata com ningú l’esperança d’una Barcelona victoriosa i republicana, la cruesa de la guerra i la desolació i la tristesa de la derrota i l’exili.

GRÀCIES

2006-11-02T09:28:00.000Z

ICV-EUiA ha obtingut 12 diputats i diputades, un 9’5% dels vots, representació a tot el país, també a Lleida, i 40.000 vots més que al 2003 en unes eleccions on TOTS els partits han perdut votants.

Com dèiem en campanya heu fet possible créixer, sumar i governar.

Gràcies per fer-ho possible, no us decebrem.

25 d'octubre. Una altra manera de fer política

2006-10-26T13:21:00.000+01:00

Aquests dies, fent actes per les agrupacions d’ICV i amb gent del món de l’educació, la cultura i d’altres te n’adones de la matèria prima amb la que comptem a les nostres llistes i en general militant.

Són activistes al territori, persones implicades en les transformacions dels barris, actives a les AMPAS a les escoles, al sindicat, a les ONG, als moviments, als grups de solidaritat... Arreu som els ecologistes, els feministes, els pacifistes...

Som gent compromesa amb el nostre entorn, amb el bé comú, amb el benestar dels altres. Per això fem política.

I per això entenem la política d’una manera diferent. Nosaltres:

Creiem que cal defensar els drets i la dignitat de les persones, de totes, fins i tot d’aquelles que mai ens podran votar.

Sabem que cal escoltar, que només a partir de construir canals per a la participació activa de la gent garantirem que s’impliquin en el que els afecta. Per això nosaltres creiem en la participació mentre altres la menyspreen.

Sabem que el bon govern no és neutre, que no n’hi ha prou amb gestionar bé, cal saber perquè i cap a on, i per tant fer-ho des dels valors. Com l’equitat, l’ecologia o l’ètica.

I sabem que no podem canviar el món només des de la política i les institucions per això ens calen aliances amb el món social.

Per tot això no ens costa ser clars, no ens tremolen les cames. Nosaltres volem un govern d’esquerres. Ens cal un govern d’esquerres, per transformar les desigualtats en justícia social, i l’especulació del territori en un territori per tothom.

Per això, on altres ofereixen ambigüitat nosaltres som fiables. Se’ns pot tenir confiança.

I on altres hi posen, el govern dels poderosos, el poder dels de sempre, nosaltres hi posem la ciutadania.

On altres hi posen prepotència, nosaltres capacitat d’aprendre de la societat, d’escoltar, de rectificar i admetre els errors si cal.

Algú ens diu aquests dies que l’egoisme és antic, que el que és modern és pensar en els altres. Ja sigui la gent d’aquí, dels altres pobles del món o de les generacions que han de venir. Aquesta preocupació és la nostra manera d’entendre la política.

Per això avui, a Catalunya la nostra formació és la més moderna.

22 d'octubre. Debats i interès

2006-10-22T23:26:00.000+01:00

Després de veure el debat dels 5 candidats a la presidència de la Generalitat a TV3 el divendres al vespre, la primera reflexió que se m’acut és perquè no n’hi ha més?

Quan els temps es distribueixen de forma equitativa i no en funció de més o menys representació es guanya en riquesa del debat i es demostra que el més petit pot ser el que té més a dir.

Un 23% d’audiència sembla garantir l’èxit del programa i alhora desmenteix allò tan freqüent que a la gent no l’interessa la política. Potser no els interessa sentir paraules buides o una baralla sense idees, però està clar que quan confronten maneres d’entendre i de resoldre allò que més ens afecta (la vivenda, el treball, la mobilitat...) tots estem disposats a escoltar una estona.

La segona reflexió és més concreta. Perquè no hi ha un cara a cara entre Artur Mas i Joan Saura. Per qualsevol que el divendres hagués estat una estona escoltant el debat sembla el cara a cara més interessant. Valors, idees i propostes ben diferents, esperit i energia per defensar-ho i apostes per un Govern o un altre. Passi el que passi el dia 1 de novembre CiU i ICV-EUiA no estarem al mateix costat. Ningú més ho pot dir.

Malauradament passarà per davant el que és “electoralment correcte” i un debat així no serà possible. Però de ben segur motivaria més gent que les píndoles d’informació electoral que ens permet els mitjans.

17 d'octubre. Eslògans intercanviables

2006-10-22T23:12:00.000+01:00

Cada vegada més les campanyes electorals esdevenen també un enfrontament entre frases enginyoses i empreses de marketing. Les propostes programàtiques, és a dir, el QUÈ passen a un segon terme davant del COM. En aquesta Campanya del 2006 hem arribat a exemples que probablement s’han guanyat el seu lloc als manuals de publicitat i propaganda política.

Un bon exemple són els propis eslògans de Campanya. Tots els partits excepte ICV-EUiA ens plantegen eslògans perfectament intercanviables entre si.

Tothom, d’un color o un altre, podem afirmar que estimem Catalunya (CiU) o treballarem pels catalans (PSC), qui més qui menys és com és (ERC) i és obvi que per governar ens cal sentit comú (PPC), però només ICV-EUiA pot dir que vol un Govern d’Esquerres.

Sembla que les tàctiques electorals no permeten ser més clars i han optat per les ambigüitats o les obvietats. Evidentment que optar per una majoria concreta i per unes determinades aliances és expulsar del teu possible vot a gent d’altres opcions, però en un moment en que la ciutadania ens acusa a la classe política, sovint amb raó, de no ser clars, d’enganyar, de no dir les coses amb contundència, sembla evident que la nostra és una aposta més honesta.

Sempre hi ha, clar, aquells que prefereixen titllar la valentia política de determinisme, de limitació, de submissió, fins i tot! Que ho tinguin clar. ICV-EUiA té l’opció d’un govern d’esquerres però també en té una altra. Estar fora del Govern, amb un grup a l’oposició, denunciant que es malmeti el que hem aconseguit en 1000 dies, això si, ben embolicat amb una bandera.

3 d’octubre. Reus, Renovació

2006-10-04T13:07:00.000+01:00

L’Ernest Paris és el nou alcaldable d’ICV a Reus. Substitueix en Daniel Pi, que més enllà de ser el candidat de Tarragona a les eleccions al Parlament del proper dia 1, ja havia anunciat que no renovaria mandat.

En roda de premsa, l’Ernest de 34 anys, es felicitava del procés que havia engegat ara fa uns mesos l’organització de Reus i oferia la ma a l’Albert Calduch, l’altre candidat que no va sortir escollit en el procés de primàries.

És freqüent parlar de renovació i cares noves. No és tant freqüent que això es doni. I també és recurrent parlar de democràcia interna i transparència però tot es procura tenir decidit d’antuvi, per això el cas de Reus és un exemple.

Com deia el propi Ernest, en tota l’operació qui hi surt guanya’n és la pròpia ICV que ara és més forta, surt reforçada i guanya valor afegit després de les eleccions primàries, tant de cara endins com de cara enfora.

De totes formes el més difícil de les “renovacions” és sempre combinar la novetat i l’experiència, treure profit de les noves idees sense perdre el que ja s’ha acumulat. Amb gent com en Daniel, la Teresa, l’Ernest o l’Albert, ho tenim assegurat.

Enhorabona a la gent de Reus i bona feina, Ernest.

A quin poble defensa Múgica?

2006-09-20T18:05:00.000+01:00

El recurs d'inconstitucionalitat presentat pel Defensor del Pueblo espanyol és un fet després de les reiterades amenaces durant i després del procés d’elaboració de l’Estatut.
Més enllà de la decisió final del Tribunal Constitucional, Múgica es suma als qui utilitzen les institucions per imposar les seves opinions (en aquest cas) el seu model d’Estat per sobre de tothom. La setmana passada era Gallardón amb el veto a Rubianes al Teatro Español.
Caldria preguntar-li a Múgica on era el seu sentit del deure quan tanta gent li va demanar que calia recórrer la Llei d’Estrangeria del PP. O perquè no actuava d’ofici aquest estiu per defensar els drets dels usuaris de l’Aeroport del Prat?
Enlloc d’això és la seva obsessió per tot el que suposa una millora de l’autogovern d’Euskadi o de Catalunya el que l’esperona a actuar. És obvi que l’Estatut li cou, no només perquè deixa clar que és feina del Síndic de Greuges l’atenció ciutadana sobre el que són competències exclusives de l’Administració catalana, sinó perquè a més a més l’Estatut li cou on més mal li fa, la llengua, la nació i la seva visió d’Espanya.
Val la pena recordar que només PNB i IU-ICV vàrem votar contra la renovació del seu mandat quan se’l va tornar a proposar com a Defensor del poble. Intel·ligent o inútil?

La Festa ha tornat

2006-09-20T15:54:00.000+01:00

Dissabte al Parc de la Ciutadella, després de 8 anys de no celebrar-la va tornar La Festa de Treball.

La Festa, va ser durant els anys 70 i 80 un referent per l’esquerra del país, un espai que transcendia les sigles del PSUC i on hi tenia cabuda gent de totes les esquerres, un espai de llibertat col·lectiva, ideològica i musical.

Treball es publica ininterrompudament en català des de l’any 1936, essent la única revista que va sortir en català durant tota l’etapa de la dictadura franquista i feixista (ho afegeixo per si algú té temptacions d’oblidar que la dictadura espanyola va ser feixista).

Però lluny de ser una Festa nostàlgica, la trobada del dia 16 va ser una evidència del moment de creixement que viu ICV. El dissabte érem milers que junts vàrem expressar la confiança en ICV com a antídot contra el desànim de la gent progressista i catalanista a Catalunya.

Per això ICV és l’esquerra que creix. La ÚNICA esquerra que creix de cara a les properes eleccions.

L’esquerra catalana ha estat sempre plural ideològicament i només sent capaç de travar aliances sòlides des d’aquesta pluralitat serà capaç de fer veritables polítiques de transformació.

La sobèrbia i l’ambigüitat des de l’esquerra tenen un preu: la derrota.

Oblits de cara a la galeria

2006-09-20T15:43:00.000+01:00

Montilla ja parla d’immigració. El candidat socialista ja no diu que cal esperar a parlar-ne després de l’1 de novembre, finalment es destapa.

I per variar es fixa més en el discurs de PP i CiU que en la realitat del país i del govern. Montilla ha afirmat que la prestació de serveis socials que demanen les persones immigrades “en alguns casos comporten o poden comportar pèrdues de serveis per als ciutadans de Catalunya”.

Oblida el senyor Montilla que el problema de la insuficiència de serveis socials radica en la manca de recursos, en un pressupost en despesa social molt allunyat de la mitjana europea i que és ara que estem en un moment de creixement econòmic on s’ha d’invertir. Radica en un Estat del Benestar tant magre que alguns ja fa temps que parlen de Família de Benestar, ja que és la família qui acaba compensant les mancances en tot tipus de suport, serveis i ajudes.

El problema és la manca de serveis socials, no la immigració. Els immigrants són beneficiaris dels serveis socials com també són contribuents i ara per ara responsables del creixement del PIB, per tant de la riquesa del país.

El debat pendent és sobre l’impacte de l’immigració en l’economia, en el mercat laboral, en els seus drets i deures i no generar confrontació social i incitar a la xenofòbia.

Blog

2006-09-20T15:15:00.000+01:00

Cada vegada que llegeixo el primer dels missatges del blog penso en l’encert d’advertir que no seria regular.

De nou, torno a provar-ho i us agraeixo la paciència i al constància als que seguin clicant.

Fins aviat

Ja tenim candidat

2006-07-17T17:45:00.000+01:00

Avui hem conegut els resultats de les primàries internes d’ICV per escollir el candidat a les eleccions al parlament. Òbviament en Joan Saura serà el cap de llista.

Tant important com la seva candidatura ha estat el procés per escollir-lo. En un moment en que altres han d’apuntalar el seu cap perquè no se’ls enfonsi o que s’assumeix l’elecció de candidatures en processos completament tancats a les direccions, Joan Saura ha encarat unes primàries, que ha guanyat amb el 98% dels vots entre les 3.520 persones adherides o amics, que han votat.

Una participació del 61% amb un candidat únic, després d’una temporada de mobilització permanent de les organitzacions és el millor reflex que ICV afronta amb molta energia les properes eleccions, molt conscient de la força i la credibilitat que hem anat acumulant durant aquesta legislatura i etapa de govern. I per tant molt conscients també del paper que haurem de jugar.

Mentrestant Artur Mas es dedica a creure que viurà unes eleccions a l’americana, reclamant debats a dos, quan el nostre sistema de partits és clarament (i afortunadament) més plural que el bipartidisme o transportant-se a escenaris presidencialistes, anunciant allò que governarà el més votat.

El govern de la Generalitat el presidirà qui tingui capacitat de construir una majoria estable al parlament i hores d’ara el Sr. Mas encara no ens ha dit amb qui pensa aconseguir-la donat que clarament no tindrà majoria suficient tot sol. Curiosament tampoc el Sr. Montilla deixa clar si s’oposarà a un govern sociovergent o si forma part de les seves previsions. Ni ERC és capaç d’apostar clarament per un govern d’esquerres tot i que no s’estalvia reclamar l’herència (seleccionada) del govern tripartit.

Curiosament només Piqué i Saura són clars. El primer per deixar clara la ma estesa a CiU i la seva decisió per aturar qualsevol govern que no sigui de dretes. I Saura per tot el contrari, assegurant que el vot a ICV és ara per ara la única vacuna per aturar la involució d’un govern de dretes a la Generalitat.

A ICV ja tenim candidat.

Basàyev i Arafat

2006-07-16T12:16:00.000+01:00

El dilluns d’aquesta setmana obríem els diaris amb l’anunci de la mort de Shamíl Basàyev en una explosió. El líder guerriller txetxè era la personificació de l’enemic de l’Estat rus i per tant la seva desaparició suposa un cop d’efecte important pel govern de Putin, més quan Rússia acull aquests dies la cimera del G-8 i els EEUU encara estan a la recerca de Bin Laden.

Malgrat que els personatges i les circumstàncies són completament diferents, llegint la notícia no he pogut evitar evocar la mort d’Arafat.

Els governs israelians dels darrers anys no havien deixat de senyalar al líder palestí com el principal obstacle per a iniciar qualsevol negociació i arribar a cap mena d’acord. (Recorda actituds més properes això de no voler arribar a la pau perquè no acceptes el missatger oi?).

Arafat és mort, l’Autoritat Nacional Palestina ha estat capaç d’organitzar unes eleccions presidencials i unes de legislatives amb escrupolositat democràtica malgrat les circumstàncies amb les que es viu en els territoris i malgrat l’entorn polític de la zona, on cap altre país excepte el propi Israel pot exhibir un procés democràtic similar (només cal aturar-se un moment a Síria, Tunísia o el propi Líban). Però l'actitud del govern israelià, dramàticament coneguda no varia.

Arafat i Basàyev ja no hi són, però els homes i les dones que viuen a Gaza, Grozni o el Líban continuen patint totes les violències, la de les bombes que cauen dirigides i intencionades, però també la més implacable i estratègica, la violència que impossibilita fer una vida normal (perquè et deixen sense aigua i llum, evidentment no pots anar a l’escola, ni al metge però també perquè pots morir comprant pa, o pots ser detingut i segrestat en qualsevol moment,...). La violència de l'arbitri i la impunitat.

Probablement aquests homes i dones avui, sense necessitar gaires més evidències dedueixen que la seva vida no val res per la resta del món, que impassible ja no es mostra només indulgent cap el seu patiment, sinó còmplice de la seva situació. Si la violència engendra violència, perquè no estem fent res?

Aquest no és l’Estatut d’Ibarra i Bono

2006-06-06T11:51:00.000+01:00

Un dels temes recorrents en aquesta campanya del Referèndum per l’Estatut és recordar la negociació del text en el Congrés i fer-ho com si només des de la banda catalana s’haguessin fet cessions en el procés.

Només el Parlament català tenia un text, això és cert, però les “línies roges” del PSOE havien estat anunciades i anàvem avisats! El text finalment resultant està molt més aprop de l’aprovat el 30 de setembre que de les fronteres que teòricament no traspassaríem.

Com exemple només cal anar a les hemeroteques i recordar el mes de juny de l’any passat, quan el PSC va presentar una proposta al Parlament per compactar el Títol de competències. Aleshores el PSOE va ser molt clar: el sistema utilitzat pel blindatge de competències a l’Estatut no era acceptable (la descripció detallada de cada apartat i la definició per part de l’Estatut del que és exclusiu, compartit o executiu, bàsicament). El nou Estatut que votarem el dia 18 de juny manté el mateix sistema i en la negociació s’han modificat només competències concretes (algunes pactades a fora del text i recentment, com la gestió de ports i aeroports d’interès general) però no el sistema en si.

També destacats dirigents del PSOE asseguraven que el terme Nació només era aplicable a Espanya (ara es reconeix Catalunya com a Nació al Preàmbul) i que era del tot inacceptable la menció als símbols nacionals propis de Catalunya o als drets històrics. El nou Estatut estableix en l’article 5 que l’autogovern de Catalunya es fonamenta també en els seus drets històrics i l’article 8.1 reconeix com a símbols nacionals de Catalunya la bandera, la festa i l’himne.
Hem negociat l’Estatut, evidentment, aquestes eren les regles del joc, fer veure que es jugava una altra partida només pot generar confusió primer i frustració després. És aquesta l’estratègia d’ERC pel 19 de juny? El nou Estatut representa un avenç fonamental en reconeixement nacional, capacitat d’autogovern, estableix un nou sistema de finançament i juntament amb el procés engegat a Euskadi marca l’inici d’una nova etapa a nivell de la configuració de l’Estat espanyol.

El PP ho té clar i no li tremola el pols ni la consciència quan de forma no ja frívola sinó insultant s’atreveix a barrejar ETA amb l’Estatut o ara la Sra. Aguirre a comparar la situació del PP a Catalunya amb la persecució dels jueus a l’Alemanya nazi. Encara és hora que els feixistes espanyols demanin perdó a casa nostra per les barbaritats comeses.

Només un sí rotund els farà callar el dia 18.

He tornat

2006-05-15T17:07:00.000+01:00

És tal la velocitat informativa i la successió de notícies polítiques que arriben amb cascada que he d’admetre que m’ha estat difícil reaccionar durant les darreres setmanes. Totes les disculpes perquè tot i que ja vaig advertir que no garantia ser-hi sempre, últimament no hi he estat gens.

Fins aviat.

Verds

2006-05-15T16:40:00.000+01:00

No és la culminació de res sinó l’inici de moltes coses. L’entrada d’ICV com a membre del partit verd europeu per unanimitat és la ratificació del que la gent d’ICV estem treballant des de fa temps als ajuntaments, al Parlament, al Congrés i més recentment al govern català.

L’ecologisme polític a Catalunya ja no és una opció residual o extraparlamentària com passa a bona part de l’Estat espanyol, i alhora només es pot entendre des d’una opció radicalment transformadora des del punt de vista de l’esquerra. El pensament dominant al nostre país imposa la falsa equació de creixement econòmic com a sinònim de creixement i acumulació (més ciment, més asfalt, més Kw) i s’entossudeix a basar la competitivitat de la nostra indústria i la nostra economia en els costos laborals (acomiadaments flexibles, salaris baixos, temporalitat...).

El canvis en el sistema de producció només poden ser impulsats des de canvis de mentalitat empresarial, social i també política i avui només ICV assumeix aquest repte, perquè el canvi requereix una doble òptica, creixement sostenible i justícia social, no hipotecar el futur, no condemnar les condicions de vida del present, més verd, més roig.

Només com a mostra, atura't a pensar com es pot entendre que Navarra generi més energia eòlica que Catalunya o que la tecnologia puntera en plaques solars sigui alemanya i no catalana? Enlloc d’aquests debats alguns encara ens volen fer creure que ser modern és fer centrals nuclears!

La pertinença al Partit Verd Europeu ens ajudarà a construir discurs i alternatives i segur que a crear nous debats però també ens obliga a mantenir-hi el nostre perfil nacional (som l’únic partit no Estatal membre de ple dret juntament amb els escocesos i el cas belga) transformador (per no renunciar a la nostra herència i militància d’esquerres) i alternatiu ("arrossegant" el Partit Verd a espais com el Fòrum Social Mundial on la presència dels verds fins ara és escassa)

L’orgull de ser d’ICV

2006-03-27T16:46:00.000+01:00

Ja n’hi ha prou.

Durant més de dos anys des d’ICV hem estat defensant amb ungles i dents i explicant a tothom que ens ha volgut sentir, la necessitat de consolidar aquesta coalició de govern d’esquerres per a transformar el país. Només amb la pluralitat de les forces polítiques de l’esquerra catalana és possible tirar endavant polítiques valentes i de transformació (com la futura llei d’habitatge, com el pacte per l’educació, com l’obligació als metges de la sanitat pública de treballar més hores) i de fer-ho mentre es proposa a l’Estat un projecte d’Estatut que obre en canal l’Estat de les Autonomies, la seva organització política i institucional i el seu sistema de finançament.

I aquest govern ho ha fet alhora integrant-hi a CiU, el principal partit de l’oposició, que m’atreviria a dir que per davant de l’Estatut (que en el seu moment ja es van comprometre a no tocar davant del PP, per mantenir-se en el Govern) té com a objectiu prioritari fer caure el govern català.

Cap altre combinació de govern ho pot fer possible. Jo ho tinc clar. I molta gent d’esquerres del nostre país també. Però no tot s’hi val.

A banda del què, compte també el com i d’ençà del 14 de desembre de 2003 (Acord del Tinell) un ensurt darrera un altre cobreix la feina del govern. La pluralitat és rica i garanteix un govern més representatiu de la societat, la discrepància és sana i vacuna contra el dogmatisme, però tenen els canals on expressar-se en un govern de coalició. La immaduresa, es una altre cosa, confondre la responsabilitat i càrrec en el govern com a altaveu del partit, o directament contradir els acords del govern no haurien de formar part del bagatge del tripartit.

Avui algú em deia que ICV ha fet massa bondat durant aquests dos anys llargs. Segur que n’hem fet i en seguirem fent, perquè el bé a guanyar està per sobre del que volem per nosaltres o del que vol el nostre partit, el bé és una societat més justa i per tant més lliure.

UN FÒRUM QUE MIRA LA POLÍTICA

2006-02-27T12:57:00.000Z

Ara fa un mes erem a Caracas.

Juntament amb Bamako (Mali) ha estat la seu del VI Fòrum Social Mundial, la trobada global i anual de resistències i alternatives a una globalització entesa només des dels mercats i els guanys econòmics, que al 2006 s’ha descentralitzat per primer cop. Completarà la triple seu Karachi (Pakistan) si un altre terratrèmol (sísmic, polític o militar) noho impedeix.

Una de les incògnites al portar la VIa edició a Veneçuela era fins a quin punt es tenyia del chavisme que es respira per Caracas. La maduresa del FSM s’ha demostrat perquè és massa divers i complex perquè una sola veu el tapi, tot i l’entusiasme que els seguidors del president Chávez demostren a la primera ocasió que poden. Però avui, el Fòrum ja no és només aquell espai de resistència que neix com a contrapoder a la cimera de Davos, ara s’ha fet gran i és espai de trobada, de lluita però alhora també ha pres una doble consciència, la de procés i la de poder.

I des de Caracas és més fàcil identificar-ho. De taller en taller, de panel a concentració, repassant els títols però sobretot els protagonistes de les activitats que s'hanescampat per Caracas amb participants d’arreu del món, un es pot adonar que els canvis polítics dels darrers anys a Amèrica Llatina que han portat a la victòria de Chávez, de Lula, de Tavaré i fa ben poc d’Evo Morales tenen al darrera però sobretot al costat, els moviments socials, de base, comunitaris, camperols o indígenes.

Homes i dones, moltes dones i joves, que als seus països i sobretot al Fòrum reclamen una aliança duradora entre l’esquerra política i transformadora i el teixit social que l’ha recolzat, per evitar el fracàs que suposaria el desencís de les expectatives frustrades però sobretot perquè la seva esperança de justícia i d’igualtat passa per l’èxit d’aquests projectes polítics.

“Nosaltres no som d’Evo Morales, ell és nostre i ara és el President” així de clar ho deixava un dels representants indígenes ponent en la conferència que el segon dia analitzava la victòria d’Evo Morales a Bolívia.

Morales té a la seva disposició l’experiència de la Revolució bolivariana, li diuen, i haurà de sospesar com ho administra, però podrà comptar també amb el recolzament del govern brasiler, tal i com va fer durant el boicot empresarial a Veneçuela. Una solidaritat que no és aliena a les xarxes i complicitats que aquests anys han anat teixint el Fòrum, que no és aliena a la necessitat de definir estratègies comunes com a regió i en definitiva que no amaga que un altre món és possible i que estan començant a canviar-lo. Procés i poder.

Sens dubte la capacitat de transformació real, d’arribar i afectar la vida de les persones, la lluita contra la misèria en totes les seves formes d’indignitat, contra l’analfabetisme i l’exclusió, l’empoderament de les dones, la creació d’una ciutadania també pels indígenes, l’establiment de models de creixement econòmic i de generació de riquesa sostenibles... seran el termòmetre per avaluar si les expectatives generades fins ara es van assolint. La nova esquerra que ha anat ocupant el poder polític a Amèrica Llatina té la possibilitat de posar les bases per nous models de relacions econòmiques, socials i culturals.

Amb totes les diferències de context que calgui, tot plegat no està tant lluny del repte que alguns, des de l’esquerra transformadora ens plantegem a Catalunya i moltes ciutats del nostre país. Governar a les institucions per millorar la vida de les persones, afrontant els límits del nostre model de creixement avui, per no hipotecar el demà i conscients que cal fer-ho amb la gent, perquè la participació és un instrument per a un millor govern.

A Caracas, un Fòrum més madur i més polític que mai és capaç de reconèixer els seus límits i identificar els seus reptes, però sobretot de prendre consciència de les seves capacitats. El futur és més obert que mai, però també més a prop.

L'Estatut a Caprabo

2006-02-22T18:35:00.000Z

Avui he anat a Caprabo.

Probablement a un que no has estat mai, al C/ Ciències de l’Hospitalet on l’empresa té un dels centres de recepció i distribució de mercaderies, al costat del que serà la nova seu de la Fira de Barcelona. La delegació de CCOO hi ha organitzat un acte, adreçat als treballadors i treballadores, per a parlar de l’Estatut.

I hem pogut parlar de l’Estatut de debò, del que és fruit d’una negociació que no és en absolut senzilla, però que cada dia està dibuixant un nou terreny de joc en el que la Generalitat té més competències i més deures cap els seus ciutadans i ciutadanes (que és el que significa el capítol de drets i deures!).

La idea principal era donar algunes pinzellades sobre una pregunta clau: Afectarà l’Estatut un cop aprovat la vida dels treballadors i treballadores de Catalunya?

Sí i molt, sobretot perquè el Títol I (Drets i deures i principis rectors) obliga a les administracions catalanes a no ser passives i per tant a actuar davant les persones que no tenen recursos per accedir a un habitatge, article 26 (fer vivenda social o ajudes al lloguer, per exemple) a garantir l’accés de totes les persones a la informació mediambiental que tenen els poders públics, article 27 (amagar abocaments il·legals als nostres rius com el cas d’Erkimia a Flix ja no hauria de ser possible!).

I sobretot afectarà el fet que la Generalitat tindrà més competències i més recursos, per tant més capacitat de governar.

Ens hem centrat en dos exemples.

Traspàs de les competències en trens regionals i rodalies de RENFE. Amb el nou Estatut la Generalitat en serà la responsable de regular entre altres elements, els horaris, freqüències o trajectes. La proximitat en la gestió és en aquest cas un exemple clar d’avantatge per a millorar el servei i fer-nos la vida més fàcil (més facilitat perquè els ajuntaments parlin directament de les necessitats locals sense haver d’anar a Madrid, combinar els trens amb altres transports públics de la Generalitat sense haver de dependre d’una altra administració...)

Traspàs de la inspecció de treball. L’instrument contra el frau en les contractacions, un dels elements de control de la precarietat laboral i sobretot una de les eines per lluitar contra els accidents de treball serà a partir del nou Estatut responsabilitat de la Generalitat. La vintena d’inspectors i inspectores que el Ministeri té a Catalunya poden esdevenir un grup més nombrós, amb més recursos i amb més eficàcia a l’hora de treballar per a que els centres de treball del nostre país siguin llocs més segurs i no hi perdi la vida ningú.

Jo avui he après moltes coses a Caprabo sobre les condicions de treball a un centre de distribució i potser algun dia valdrà la pena parlar-ne més. Espero que la gent que avui ha vingut a l’acte també hagi après alguna cosa, és gent que ha vingut a preguntar i a conèixer. Altres ja no volen escoltar. Han pres la decisió que aquest és i serà un mal acord (clar als catalans com al Barça les coses no ens poden anar mai bé del tot!) i no deixen que ens expliquem.

Benvinguda

2006-02-17T13:16:00.000Z

Ja fa temps que pensava en que volia crear el meu propi blog i si alguna cosa em feia enrere no era pas la dificultat de crear-lo (és més senzill del que penses, si no el tens, anima't) sinó agafar el compromís de tenir-lo actualitzat.

Ara l'agafo, però amb el ben entès que no garanteixo una regularitat metòdica, sinó flexible!

És contradictori que una portaveu tingui un blog? No i no.

Aquesta finestra (finestreta de moment) m'ha de permetre comentar la meves opinions més enllà del que a base de comunicats o preguntes de periodistes vaig fent, sense la distància que suposa sovint, el que dius, el que s'entén, el que es publica i el que es llegeix (i que consti que tothom fa el que pot!).

Però sobretot el que ha de permtre és que tu hi diguis la teva. Poques vegades tinc opció de saber què en penses del que dic, o quan em llegeixes. Si creus que val la pena que ho sàpiga, ara és la teva.

Benvinguda, benvingut, al Blog de la Camats